divendres, 21 de juliol de 2006

Quan tu no hi ets...

Quan tu no hi ets...

Tu no hi ets i arriba la nit,
antics fantasmes s'acosten
amb cadència de cadenes
i olor a pètals desserts.

En les mirades descosides
brillen llunes plenes,
de goig i d'odi
entre la bogeria del sol.

Parlen, parlen, del llit,
sobre sang i carn sospiren
amb regust d'esquerdes
s'apropen quan es perd.

Cauen paraules silenciades
a la fosa de les penes,
de calç i sodi
les pales omplen els cors.

Tu no hi ets i arriba la nit,
el suicidi del pensament
blanqueja els fulls negres
quan tot deixa de ser cert.

David

diumenge, 16 de juliol de 2006

Viure

Viure

Respires
i t'ofegues
entre llums
nocturnes
sobre olor
de pluja.

Mussols
muden el nom
despertant en
soques i troncs
d'escorça pulits
i cors gravats.

Sents
que no sents
res més del
que sent
qui essent pedra
es sent home.

Colors
que dansant
en pissarres
simulen lliçons
de professors
inexistents.

Somnis
reals en cotxes
de cartró
elevant pires
de desig
a cels extranys.

I respires...

Respires
i t'ofegues
entre llums
nocturnes
sobre olor
de pluja.

dimecres, 12 de juliol de 2006

Una frase que m'ha agradat

"Esto es la eternidad, vivir plenamente un solo segundo sintiendo que el tiempo se expande hacia delante y hacia atrás formando un todo, y que da lo mismo estar aquí o allá, porque haber vivido de verdad una milésima de segundo es habitar el absoluto... ¡Esto es la eternidad y no lo que cree mi padre!"

- Anatol Chat (El Coleccionista de almas perdidas)

dilluns, 10 de juliol de 2006

El conte del noi dels ulls bicolor

Temps era temps, quan els somnis es teixien entorn fogueres i l'esperança no sols es relegava als infants, vivia una noi d'ulls bicolor, d'il·lusions enamorat i malgrat tot, de cor en soletat.

Cada nit el noi pujava a dalt de la muntanya de sorra on havia construit la seva casa, i allà es quedava quiet, amb els seus ulls bicolor mirant la catifa d'estels i preguntant-se quin seria el gust de la llum, i si hi hauria una escala prou alta per poder arribar a tastar tots aquells sentiments que flotaven en aquell cel proper i llunyà alhora, fosc però lluminós, com la seva vida. Llavors el noi plorava, plorava per què tot i viure en el temps on l'esperança regnava, a ell l'havien desterrat a aquella muntanya, que dia a dia s'enfonsava, empassada per la pròpia terra com si fos un gran rellotge de sorra. Resignació anomenaven al seu exili.

Vet aquí que un dia quan el noi com cada nit pujava a veure els estels, va veure entre els arbres del bosc de sucre una petita llum que es movia entorn els dolços perennes. Captivat per aquella llum s'endinsà en el bosc, perseguint aquella ninfa lluminosa; l'estrella que tant havia desitjat no estava suspesa enmig del seu ja conegut cel, sinó en aquell bosc d'il·lusions i somnis en el que mai havia gosat entrar per por, por a perdre.
I la va agafar, no amb les mans sinó amb els ulls, que a la fi van entendre la seva doble coloració. La llum el besà i en aquell petó fet entre núvols de cotó i dolços de sucre, es van fondre ell i la llum, doncs aquest era el seu estat natural.

Ningú va tornar mai més a saber del noi dels ulls bicolor que buscant una resposta les va trobar totes, però diuen que a les nits clares d'estiu, quan la il·lusió toca al rellotge i l'amor està en el seu moment més ple, enmig de les estrelles es poden veure brillar dues llums ben diferents, l'una marró fosc, però d'un marró màgic, com si la llum pura tingués tal color, l'altra verda, com la primavera, com l'esperança dels temps passat. Ambdues llums al mirar-les, es creuen i es besen en un petó oníric, il·luminant els cors dels que les han vist amb la seva llum bicolor.

diumenge, 9 de juliol de 2006

Una de nens

Una de nens

I l'esperança
s'amagava
en el fuet de la nena.

I la nena
s'amaga
rera el rostre de l'amor.

I el nen
s'amagarà
front el cor de la nena.

Converses Diurnes (Part II)

- Creus que plourà? Sembla que el cel hagi cremat.
- Probablement.
- Llavors agafaré el paraigues, no m'agrada mullar-me.
- Això no impedirà que et mullis, sols que no ho notis.
- Haig de mullar-me?
- No, però ho faràs.
- Què faig?
- Esperar a que passi.
- Però haig de sortir!
- No sense acceptar que has entrat.
- Així doncs, tancaré el paraigues.

Converses Diurnes (Part I)

dijous, 6 de juliol de 2006

Tres Versos

Tres Versos

Entre sospir i sospir
les caricies es perden
en records d'ahir.

El gust dona lloc al tacte
mentre la llengua escriu
el que dicten els ulls.

Ens convertim en sol
dansant al ritme dels batecs
que cremen els estels.

Entre el cel i la terra
suspesos per el destí
els àngels ens pesquen.

Entre estrofes de tres versos
usaré el doncs causal,
doncs tres dies fa ja.

...

Entre sospir i sospir
et regalo el meu cor
estimant-te el doble d'ahir.

David

P.D.: Merci ;)

dilluns, 3 de juliol de 2006

Temps d'estimar

Sempre he estat una persona passional, una persona de sentiments desbocats que cabalquen cap un extasis d'emocions, un amant de l'amor. Però avui puc dir que no m'he enamorat de l'amor, és l'amor qui s'ha enamorat de mi.

Qui m'ho diria que l'amor tindria nom de noia i tindria una mirada penetrant, una mirada carregada d'estrelles que brillen amb intensitat en la foscor dels seus ulls.
Qui em diria que estaria disposat a renunciar a tot no per un somni adolescent, sinó per haver trobat allò que sense saber-ho estava buscant, la persona capaç d'omplir-me en tots els sentits. Algú a qui admirar a més d'estimar, algú a qui no podré oblidar, mai.

No necessito esperar, no necessito analitzar ni meditar, sé el que sento, i sé que tu saps el que sents, i els dos sabem què estem perduts en un amor que ens ofega, doncs sense saber-ho hem trobat a qui ens completa.
Em sento enamorat, feliç i afortunat.

No crec en el destí, però ell ha cregut en nosaltres.