dijous, 31 d’agost del 2006

Com cada tarda...

Com cada tarda...

Com cada tarda
t'apropes a mi.

Els cabells,
espigues al vent
que vermelles onejen,
enardeixen passions,
socaven els ulls.

Perque t'amagues
els meus ulls no dormen.

Com cada tarda
t'apropes a mi.

La mirada com distreta,
es perd entre els sospirs,
d'amants mai declarats
que abatuts cauen
sota tes saetes.

Perque somrius
els meus llavis no callen.

Com cada tarda
t'apropes a mi.

Els llavis melosos,
ansiat nèctar celestial,
oculten el preciós tresor
que en una cel·la de perles
esperar ésser devorat.

Perque existeixes
el meu cos no mor.

Com cada tarda
m'apropo al cel.

David

Lluny de Tu

Lluny de tu

Què sóc ara?
Lluny de tu
un esbós brut,
una caricatura,
un trist reflex.

Amo ergo sum.

Relativitat del temps
demostrada empíricament.
Quan va durar tant un segon?
Quan va durar tant un lament?
El temps ens odia amor.

Què sóc ara?
Lluny de tu
sols vil cuc,
ombra irreal,
cendres de cel.

Amo ergo sum.

Dogmatisme del sentiment
constatat pel racionalisme.
Qui pot posseir res més innat?
Qui pot rebatre'ns la nostra veritat?
El destí ens estima amor.

Què sóc ara?
Lluny de tu
sos un pensament:

Amo ergo sum.

David




La Revolució Morta

La Revolució Morta

Carrer de fang,
llar de desheretats,
conreu d'injustícia
adobat d'oblit.
Avui els teus morts
desperten de la letargia.

El poble soterrat
alça ja els munions,
a les clavegueres
banderes descosides
saluden la nit regnant.

Calaveres esquerdades
cercant calaveres ufanes.
Reflexos de carn
en miralls negres
enganyant a la mort.

Les criptes - o cases -
soterren els pilars
front antics moradors,
al crit de “Revolució!”
esclaten portes i finestres.

El cementiri -ja buit-
recupera son nom
i la mort arravatada
un sospir penja
al vent: “Desperteu...”

David