Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Reflexions. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Reflexions. Mostrar tots els missatges

dissabte, 4 de setembre del 2010

IBSN o Dates ?

IBSN o Dates ?

"The IBSN (Internet Blog Serial Number) is created on February 2, 2006 in answer to a denial from current administration to assign ISSN numbers to Internet blogs."

Blog: Versos en la Foscor
IBSN: 05-07-2006-27
Data Registre: 27-02-2008 21:14:02
Post amb data del 05-07-2006: -
Post amb data del 17-07-2010: -

Blog: Invítame a un libro
IBSN: 17-07-2010-00
Data Registre: 22-07-2010 18:47:00
Post amb data del 05-07-2006: -

Post amb data del 17-07-2010: http://invitameaunlibro.blogspot.com/2010/07/carta-de-amor.html

dijous, 5 d’agost del 2010

Paradoxa intrascendent

Paradoxa intrascendent

He escrit més poesia durant les dues últimes setmanes que durant tot el darrer any.
Tot té un cantó positiu, suposo.

dilluns, 26 de juliol del 2010

És de nit

És de nit

És de nit. Estic escoltant una llista de reproducció de la Raquel.
Música electrònica caústica. Estic escoltant l'agonia dels meus batecs i és de nit.

He fet una pausa per ofegar-me i deixar de pensar. La ment en blanc o en negre. No ho sé. No ho entenc. Res. Estic escoltant la música de la Raquel i no entenc res. Fòbies. Com tothom. Frases inconnexes, així funciono. Així no funciono. Ho sé. Ho saben. I els corbs sacsegen les ales.

Ja no tinc el nan màgic. Ja no tinc els que em volien pegar. Ja no tinc res. Només em tinc a mi mateix. Com un cadàver. I em foto palades. I els corbs riuen, els malparits riuen. I cullons, jo ric amb ells.

És de nit. Estic escoltant una llista de la Raquel per gent malalta. Estic malalt.
I volo i m'estrello. Volo, volo. M'estrello. És de nit i m'arrenco les ales amb el bec.

Versos en la foscor. M'he retrobat. M'he perdut. Versos en la foscor i música de fons.
És hora de treballar-me el dolor.

dilluns, 7 de setembre del 2009

La Conclusió

La Conclusió

Per la diarrea oral
paper de votar.

Aritmètica laboral

Aritmètica laboral

50 treballadors
+ 2 empresaris
----------------------
Comitè de 5 membres
- 1 improcedent
----------------------
Comitè de 3 membres
+ llista de 7 candidats
- 2 improcedents
----------------------
Comitè de 3 membres
+ llista de 5 candidats
+ amenaces
+ coaccions
+ suborns
----------------------
Comitè de 3 membres
+ llista de 5 candidats
+ llista de 3 esquirols
+ llista de 3 esquirols
----------------------
11 candidats possibles
+ votacions secretes
----------------------
3 delegats reals
i 6 esquirols caçats.

Qui s'ha equivocat ?


dimecres, 28 de maig del 2008

Suspicàcia (III)

Suspicàcia (III)

Per què serà que si em menjo totes les fitxes
mai me'n compto cap i sempre me'n torno a casa ?

Per què serà ?


Suspicàcia (II)

Suspicàcia (II)

Per què serà que amb un ganivet a les mans
només t'hi trobes quan te'l donen del revés ?

Per què serà ?


Suspicàcia

Suspicàcia

Per què serà que al Passeig de la Generalitat
només hi han caixes, bancs i entitats financeres ?

Per què serà ?


dimarts, 11 de març del 2008

Apocalipsis

Apocalipsis

Y el primer ángel tocó la trompeta, y fue hecho granizo y fuego, mezclado con sangre, y fueron arrojados a la tierra; y la tercera parte de los árboles fue quemada, y quemóse toda la hierba verde.

La tierra agoniza en un charco de Coca-Cola.
- Siempre Coca-Cola -
Sacrificada África en honor a la Ciencia.
- En caso de duda consulte a su farmacéutico -

Y el segundo ángel tocó la trompeta, y como un grande monte ardiendo con fuego fue lanzado en la mar; y la tercera parte de la mar se tornó en sangre. Y murió la tercera parte de las criaturas que estaban en la mar, las cuales tenían vida; y la tercera parte de los navíos pereció.

El mar muerto está perdiendo la exclusiva.
- Nunca mais! -
Canivalismo extremo de los grandes ganaderos.
- 100 % carne de vacuno -

Y el tercer ángel tocó la trompeta, y cayó del cielo una grande estrella, ardiendo como una antorcha, y cayó en la tercera parte de los ríos, y en las fuentes de las aguas. Y el nombre de la estrella se dice Ajenjo. Y la tercera parte de las aguas fue vuelta en ajenjo: y muchos hombres murieron por las aguas, porque fueron hechas amargas.

En los cielos venden todos nuestros sueños.
- Solo en el Corte Inglés -
Para sucumbir al veneno de sus palabras.
- La culpa es de los immigrantes -

Y el cuarto ángel tocó la trompeta, y fue herida la tercera parte del sol, y la tercera parte de la luna, y la tercera parte de las estrellas; de tal manera que se oscureció la tercera parte de ellos, y no alumbraba la tercera parte del día, y lo mismo de la noche.

Hipotecado el sol, pagamos en la oscuridad.
- El algodón no engaña -
Nos precipitamos hacia el vacío de la ignorancia.
- ¿ Te gusta conducir ? -

Y el quinto ángel tocó la trompeta, y vi una estrella que cayó del cielo en la tierra; y le fue dada la llave del pozo del abismo.

Las nuevas democracias, los viejos régimenes.
- Vota con todas tus fuerzas -
Y del pozo del abismo surgieron los burócratas.
- Cuando haces Pop ya no hay Stop.

Y el sexto ángel tocó la trompeta; y o! una voz de los cuatro cuernos del altar de oro que estaba delante de Dios, diciendo al sexto ángel que tenía la trompeta: Desata los cuatro ángeles que están atados en el gran río Éufrates. Y fueron desatados los cuatro ángeles que estaban aparejados para la hora y día y mes y año, para matar la tercera parte de los hombres.

Y para cuándo llegaron los jinetes ya no quedaba nadie.
- God bless America -
Y la tercera parte de los hombres yacía bajo el peso de la justicia.
- States like these, and their terrorist allies, constitute an axis of evil -

Y el séptimo ángel tocó la trompeta, y fueron hechas grandes voces en el ciclo, que decían: Los reinos del mundo han venido a ser los reinos de nuestro Señor, y de su Cristo: y reinará para siempre jamás. Y los venticuatro ancianos que estaban sentados delante de Dios en sus sillas, se postraron sobre sus rostros, y adoraron a Dios, diciendo: Te damos gracias, Señor Dios Todopoderoso, que eres y que eras y que has de venir, porque has tomado tu grande potencia, y has reinado.

Y Nietzche resucitó para acallar la última trompeta.
- Dios ha muerto -
Y el mundo descansó.
- Amén -




dilluns, 18 de febrer del 2008

Definicions

solitud



[s. XIV; del ll. solitudo, -inis, íd.]


f 1 Estat del qui és sol, del qui viu sol o gairebé sol.

sol -a



[s. XII; del ll. solus, -a, -um, íd.]


adj 1 1 Sense companyia, sense ningú més.

companyia



[s. XIV; pròpiament, modificació amb el sufix normal cat. de formació d'abstractes -ia aplicat a l'abstracte ant. companya, b. ll. compania]


f 1 1 Presència d'una persona vora una altra perquè no estigui sola.



La Solitud és l'estat de qui no té (o gairebé no té) ningú que vulgui que no estigui sol.

dijous, 14 de juny del 2007

El despertar (Part I)

El despertar (Part I)

La vida és meravellosa, si més no, la meva.

Últimament no es extrany que em desperti i em pregunti: Somio? O qué quan somio em pregunti: Desperto? La meva vida s'ha tornat un paratge oníric on perdre's, un escenari de tons verds i blaus, un pedaç d'eternitat efímera grabada en la retina del temps.

Heu sentit cantar els estels? I als arbres xiuxiuejar ? M'encanta escoltar a la bellesa, sentir-la fluïr a través de mi, inundar el món amb dolçor, amb tendresa. I he plorat i he cridat i he rigut i he plorat, en una espiral d'emocions, una explosió de sentiments, una invocació a les marees, una victoria al silenci. Que les paraules són belles quan derroten al silenci. Que el silenci és la mort. I la mort no està feta pels homes.

Avui no entenc de miralls, no entenc de reflexes ni d'aparences. Avui seré el que desitgi ser i em pintaré un senefa d'estrelles a l'esquena per quan em giri demanar mil i un desitjos. I desitjaré sempre el mateix, un segon més de vida, un segon més de mi, un segon més de tu.
Avui no entenc de res que no sigui la meva ilusió, i la meva ilusió és no entendre de res més, de res més... que tu i jo i el món.

No tingueu por, no us rendiu, no us preocupeu, que a la vida no hi ha prou temps, que estem fets per estimar i admirar, per nèixer cada dia, a l'alba. I tornaran les nits d'estiu, les tardes perdudes, els petons a la galta i els sempre diré sempre. Tornaran, sempre tornaran, no us en oblideu. El crepuscle cal per veure l'alba.

La vida és meravellosa, si més no, la nostra.

Viviu i sereu. Mai morireu. Mai.

dilluns, 3 de juliol del 2006

Temps d'estimar

Sempre he estat una persona passional, una persona de sentiments desbocats que cabalquen cap un extasis d'emocions, un amant de l'amor. Però avui puc dir que no m'he enamorat de l'amor, és l'amor qui s'ha enamorat de mi.

Qui m'ho diria que l'amor tindria nom de noia i tindria una mirada penetrant, una mirada carregada d'estrelles que brillen amb intensitat en la foscor dels seus ulls.
Qui em diria que estaria disposat a renunciar a tot no per un somni adolescent, sinó per haver trobat allò que sense saber-ho estava buscant, la persona capaç d'omplir-me en tots els sentits. Algú a qui admirar a més d'estimar, algú a qui no podré oblidar, mai.

No necessito esperar, no necessito analitzar ni meditar, sé el que sento, i sé que tu saps el que sents, i els dos sabem què estem perduts en un amor que ens ofega, doncs sense saber-ho hem trobat a qui ens completa.
Em sento enamorat, feliç i afortunat.

No crec en el destí, però ell ha cregut en nosaltres.

dilluns, 24 d’abril del 2006

Primavera

Altra cop arriba la primavera, amb el seu perfum de puta barata i les seves maneres de prepotència. Porta rera d'ella no ocellets que canten feliços, sinó coloms repugnats, els coloms barcelonins als que tant amor profeso. I amb aquell somriure maliciós em mira i es posa a riure,
potser creu que pagaré per ella?
Queda't la teva falsedat, no necessito de les teves promeses, de les teves fugacitats. Jo sóc perenne en la meva caducitat, i tu seràs per sempre la dona de camioners greixosos i covards mendicant amor. Fuig meuca, fuig.
T'odio, t'odio perquè no ets vida ni amor, ets hipocresia, ets el llop vestit de cabreta que ansia menjar-se'ns a tots. Portes sempre rams d'espines, i entre les espines, veiem roses.
Mai més primavera, mai més.
Avui serà hivern, i la lluna el meu consol, doncs hastiat del sol planejo un atemptat contra tu primavera, aquesta nit, les flors es marciran, els corbs vindran, i ballarem la meva dansa, la dansa dels desposseïts.
Sospirs? Els gemecs aquest cop sonaran diferent.
A la meva finestra, han mort tots els coloms.

dimarts, 7 de març del 2006

Sense gelos l'amor no és amor

"Sense gelos l'amor no és amor". Avui m'han deixat caure aquesta frase i reflexiono, quanta veritat i quanta mentida conté aquesta sentència? Darrera de l'amor hi han inevitablement els gelos? És l'amor egoista per naturalesa?

Reflexiono i no aconsegueixo arribar enlloc. Talment he sentit gelos al estimar, però aquests són conseqüència o causa d'aquest? Fins a quin punt estan relacionats aquests termes? Crec que l'afirmació és prou contundent com per ser falsa i que tantmateix, conté una veritat dura i intrínseca.

El cert és, que depèn del que entenguem per amor i del subjecte que és víctima o presa d'aquest erràtic sentiment. Crec que podem distingir entre varis tipus d'amors, els egoistes i els no egoistes. Parlant sempre en general, els segons equivaldrien al amor als pares, la família i als amics, entre d'altres. Malgrat, aquests també poden esdevenir egoistes (queda patent que un factor clau és el subjecte). Els egoistes són fruit de la societat, la cultura i la història. Seria el típic amor de parella, on cada individu representa que s'ha d'entregar a l'altra. Al ser voluntari l'entrega d'hom a un altra individu, un podria pensar que això no sols no és egoista, sinó que és generós. Desenganyem-nos això té una contrapartida: necessitem que l'altra ens sigui recíproc en aquesta entrega, sempre parlant en general. Generositat? Més aviat sembla una transacció mercantil, donem a canvi de rebre i sinó rebem ens sentim ultrajats, no valorats i despreciats. Llavors esdevenen els gelos, ja que nosaltres no sols volem ser l'eix central de la vida d'algú altra, sinó que volem ser els únics destinataris del seu amor. Egoisme en el seu estat més pur.

Evitable? Potser si, tot i que jo no sé com. El que si que sé és que no hi ha amor més pur i autèntic com el que donem i rebem dels nostres amics. L'amistat esdevé per mi el pilar de l'amor. La resta de pilars, no són més que deformacions d'aquest, que necessaris per sostenir la cúpula de la vida, poden esdevenir en nius de sentiments oposats, transfigurant el temple i dotant-lo d'una aparença contradictòria.

No cal envejar per estimar, ni estimar per envejar. L'amor neix d'ell mateix i punt, almenys l'amor purament. Gelos? No gràcies.

dijous, 2 de març del 2006

Esquizofrènia (Acte I)

I les veus que criden incesantment no em deixen pensar, no em deixen entendre, a totes hores les seves incongruències es barregen amb la meva pròpia contradicció donant com a resultat aquests coros desentonats, que atronen i ressonen en les parets del meu cap, tinc un termiter al centre del meu cervell.
CALLEU!!!!
No puc aguantar-ho, sento ganes de travessar-me el cap amb qualsevol cosa, hauré d'aprendre a escriure sense bolis o aprendré a fer-ho amb la sang del meu reg cerebral...
Per què? Per què?
Sé que no sou reals i tantmateix em deixeu tant sord, tantmateix em rossegueu tant la consciència que estic al límit de la inconsciència. Argajfjdopsa´jfpsª
Confusió
cOnfiuió!
Respostes respostes respostes.
Que callin les respostes, no puc escoltar les preguntes!
No!! M'assalten els nans vestit de mims, ballen davant meu, tancats en els seus recintes de vidre, m'imiten!! No puc escapar, les mans!!!! Son mans de nan!!
Què fan tots aquests insectes? Volen sobre la llum i em parlen però no els sento, perquè no sento altra cosa que no siguin les veus, les veus, les veus...
Ohhh, veig un tornavís afilat... haurem de collar alguns cargols.

diumenge, 19 de febrer del 2006

Reflexions d'un enginyer (Part I)

La vida és una variable aleatòria que no segueix cap distribució coneguda, probablement mai tobem els axiomes que ens porten a l'algorisme que ens permetria trobar la nostra covariança o la nostra esperança. Seria interessant calcular la nostra esperança no? Bayes probablement s'ho devia plantejar algun cop.
El cert és que no hi ha manera de predir el nostre futur, tot i que si que podem entreveure a grans trets com es dibuixarà, ja que sembla com si el passat l'empaités, trobant-lo a estones i a estones perdent-lo. No heu percebut mai aquesta extranya sensació?
Crec que repeteixo els mateixos errors de sempre, que no he madurat gens, que continuu essent el mateix noi estúpid i innocent de fa anys. No ho dic amb un tó pessimista ni tràgic, sinó el contrari. Si repeteixo els mateixos errors, potser torno a ser tant feliç com vaig ser... Potser la meva ànima tornarà a ballar tangos amb el sol durant el crepuscle.
Potser és tot el que em queda.
Probablement, i sense intenció de contradir-me, aquesta paraula sigui la meva esperança.
El temps dirà si els aconteixements es varen poder predir i evitar, i si havíem d'haver optat per el criteri de Wald davant la incertesa del nostre transcòrrer.

divendres, 17 de febrer del 2006

On ets?

On ets?

Saps? Estic profundament enamorat de tu. Estimo cada paraula, cada gest, cada somriure que emets. Enlluernes el meu món i jo ara només puc girar al teu voltant. Tot ha deixat d'importar, sols vull estar amb tu i que m'estimis, que em mimis, que cada matí quan ens despertem plegats em miris i em diguis: tinc fred, no marxis.
No demano res especial, no espero una passió desbocada ni una nit perduda en la memòria, vull amor, primavera i sol. Que jo no necessito que em diguis "t'estimo", que el que necessito es que els teus ulls em responguin, que la teva boca em busqui, que em deixis formar part de la teva vida.
Cada dia que passa em sembla un segle, i és que fa dies que no et veig, on t'amagues fada de la nit? Potser t'has cansat d'empaitar la lluna? Què si és això jo te la portaré vestida de setí, blanca i pàlida, suau i transparent. Però torna a mi, no marxis que em moro, que sense tu jo ja no sé viure, que has donat romb al meu divagar, que des de que et conec he avistat el far. No t'apaguis ara, no deixis que el meu caràcter et silencii el meu cor, que saps que t'estimo, que et puc fer feliç, que vols que ho faci. Em perdo sense tu...
Diga'm que haig de fer? Volar o caure? Riure o plorar? No em deixis així, sense saber què fer, sense saber com lluitar, perdut en els meus sentiments, sentint que t'estimo, i que cada cop més i més... Em fa mal el cor, no estic preparat per estimar tant, i menys per estimar a un àngel. Perque què ets sinó?
Ai, això és un lament d'un cor que estima amb tota la seva força, el crit d'auxili d'algú que s'ha perdut en un amor massa immens, massa pur, massa... Recupera'm, sols tu pots fer-ho, dona'm aquest aire que tant em falta, que m'ofego, deixa'm respirar ofegant-me en la teva boca.
T'estimo tant...m'agradaria escriure't el que et mereixes, però no puc, no sé. Ets massa especial, em sobrepasses i no tinc esma per expressar el poder del que porto dins, el trontollar d'un cor amb set de tu. Deixa'm somiar una nit més, potser demà veurem plegats com neix un nou dia, potser demà...

Sentiment del dimoni

Sentiment del dimoni

Tinc ganes de plorar, tinc ganes de riure, i de fer les dues coses alhora. Serà que m'estic tornant boig? No m'entenc, per què renuncio sempre a lluitar per allò que desitjo? Sé què és inaccessible, i que no la mereixo però... M'ha enlluernat tant! Em cega com mai m'havien cegat, i no puc ni tan sols intentar-ho...
Ja sé que no és just desitjar el sol, però quina culpa en tinc jo si el sol ha baixat al meu món, si es passeja per la cambra del meu cor socarrimant-me l'ànima a foc lent. Sóc culpable potser de que la perfecció resideixi en la seva puresa? Ni tan sols sóc culpable d'haver gravat els seus ulls al sostre del meu llit.

Em pesa el cor...em pesa tant...t'odio perquè t'estimo, perquè no tinc opcions que no passin més que per estimar-te en silenci, t'estimo perquè ets tot el que sempre he desitjat, t'estimo perquè ets un cel, i no només una estrella.

Al final si que he pogut oblidar i perdonar, ara que ja no sentia ni rancor, ni dolor, ni amargor ha sorgit l'amor, m'he tornat a enamorar finalment després de tots aquests anys. Sembla que hagi passat tota una eternitat. No cometré els errors del passat, no aquest cop.

Potser...no, potser sona massa distant. Demà,...si, millor demà, sembla més proper, més pròxim, gairebé em crec el que escric. Demà m'estimaràs? Encara que només sigui per un dia, necessito tenir-te a prop meu, després ja em podré oblidar del temps i potser no calgui esperar a un nou demà.

Nosé que em dic, és impossible, mai es fixaria en mi.