Els cels clamen avui el teu nom, llum i foc arrassen els negres núvols. Cauen els àngels, consumint-se en flames negres, l'enveja, el rencor, la ira neixen als seus pits. I ploren llàgrimes de sang, com les meves...
És el principi del fi, el cicle s'està tancant i et toca morir. No hi ha sortida, no veus que no vas entrar?
T'arrencaré les ales com vas fer-me, amb les dents, lentament. Vull que pateixis, vull que vegi's l'apocalipsis de les ànimes, la tardor dels cors.
S'han acabat els poemes, ans no les paraules carregades de sentiment, amb cada paraula que escrigui t'obriré un nou tall, i després, et banyaré en sal. Cridaràs el meu nom en va, jo fa temps que no estic, però tu estaràs, creu-me que ho estaràs.
Bé i mal, què importa, ara el meu llit està farcit de les teves plomes, i tu estàs farcida de buit. Acabaràs com Esperança, dissecada a la sala d'estar dels que no hi som, decorant les parets que tanquen la foscor del meu ésser.
De res serveix buscar el sol o les estrelles, avui ploren cendres els astres, ens morim tots companya.
I si creus que en el fons del meu cor encara queda llum, estàs ben equivocada, doncs com un forat negre devoro la llum i l'extingeixo, i m'enfosqueixo, més i més...
Ombra del passat, etern fugitiu del present, escric amb la ploma de l'etern patiment sobre el llibre del temps.
Veniu a mi i destrosseu-me...un dia més...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada