Una nit més jo i el meu teclat ens estirem amb la foscor, i plegats, calem foc a les estrelles. Estem farts de somiar, o més ben dit, farts de despertar. No ens volem cremar, per això, les cremaren nosaltres a elles. Al cap i a la fi només són una mica d'alcohol barrejat amb el fum dels somnis, aquell que de mica en mica forada els nostres pulmons, fent que cada cop ens costi més respirar, respir....
S'il·lumina la nit quan et comences a cremar i jo, somric. Avui no aconseguiràs res de mi, ni tan sols jo ho aconseguiré de tu. Som només dos extranys, reunits entorn un foc. L'amistat ja és a la llenya.
- Saps, et veig només com un amic.
- Silenci, necessito més llenya, el foc s'està apagant.
- Són boniques les estrelles, oi? Només va ser una fantasia.
- Les estrelles són els teus ulls, per això cremen intensament.
- No t'oblidaré.
- Qui ets?
I avui com ahir aixeco els ulls al cel, intentant trobarla resposta en la negra nit, lògicament no trobo res, excepte la foscor, aquesta foscor que tant m'agrada. Almenys, ells ja no són aqui. Almenys, tu ja no ets aqui.
On ets? Ho saps? T'has perdut en la immensitat de la teva pròpia confusió, creies que et coneixies. No parlaves tant de lluitar per allò que desitjaves? I ara, desitges tot allò que repudiaves... No veus res, ni la llum ni la foscor, t'has quedat a mig camí del bé i del mal. Vas dubtar massa.
Però tu només ets una de les fragances de la tardor, perquè certament, el perfum de la mort té més matissos que el teu. El que ens espera...
Ara si, ara ja venen. Sembla que els corbs els acompanyen aquesta vegada. Crec que volen els meus ulls. No vull que siguin grocs com els seus, per això millor me'ls cosiré amb una mica de la pell que li sobra al meu truculent cor. Així està bé, gairebé semblen els teus ulls.
No entren? La finestra avui està tancada, potser demà. Probablement el foc ja s'hagi extingit llavors. No queda massa llenya.
Saps? et veig, et sento, et ploro. Ets aquí, puc notar-te, et mors dins meu. A cada instant, em sento més viu.
Odi? Amor? Res d'això. Sempre hem estat més profunds. Vam arrelar en la foscor dels nostres cors i allà hem crescut, sempre sota la càlida llum de la lluna. Sempre vam saber que només hi hauria lloc pel dolor. Per això no ens afecta.
Cendres...sols veig cendres ja.
Demà serà un nou dia i tu, un record que borrós, es perdrà dins del cor de qui va calar foc a la nit, de qui va posar nom a la mort.
La mort, sempre va tenir nom de dona.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada