Transicions (Divagacions I)

Transicions (Divagacions I)

La nit té com una màgia especial, no trobeu? És en aquests moments de foscor quan el meu cor més sent, és com si revisqués a les nits. Curiós.
La nit m'agrada, em fa sentir viu tota aquesta fragança a mort. Tradicionalment la nit sempre s'ha associat amb el dolor, la por, la mort... I no deixa de sobtar que jo l'associi a la vida. A la meva vida en concret.

La meva vida és fosca? És carent de llum? O jo l'eclipso i m'enfosqueixo a mi mateix? No ho sé del tot, però francament, m'agrada la negativitat.
No sentiu aquest perfum? Aquesta olor a sentiments descomposant-se? Potser avui encara arribi a temps a tastar alguna part de mi.
Ells estan aquí. M'adono que estic semiinconscient.
Ells ho veuen tot, sempre observen tot el que fem, tot el que sentim... Són millors, més perfectes, capten coses que nosaltres només podem intuïr.
Ulls grocs sense parpelles. No un, ni dos, sinó molts.
El miro fixament i em somriu, no li puc tornar. Estic esquerdat.
Un nom m'està corroent l'ànima, com si fos àcid lentament em dissol. Dintre de poc jo seré tan sols un nom també. Oblidat.

Baixo les cortines i baixa la nit. Avui les estrelles són penes sagnant alcohol. Necessito uns llumins.
La divagació és l'estat més sublim de l'ésser humà, n'extreu el karma, la poesia. Estic més enllà del patiment, per això l'anhelo.
I t'anhelo dolça nit. Per saltar de somni en somni i amagar-me sota els estels fugaços que llança el meu cor.
La meva vida serà curta, ans llarga serà la meva mort.

No...Ells.
Els sento, però no diuen res. De fet sempre callen. Només miren.
Són reals, almenys tant reals com ho som tu i jo.
Avui...o ahir? Estic atrapat en una nit lovecraftniana.
I tal figura retòrica em repeteixo, em distorsiono i em perdo en la infinitat de la meva significància...o insignificància?
Poesia, divagar és escriure poesia, sentir és senzillament poesia. Sóc el poeta de la desgracia. I tu, la musa de la rencança.

Quant més moriré? I divagar? Vull divagar i morir nit rera nit, així em sento una mica més viu i alhora mort.

Oh! Ja han mutat, les mans. Quins munyons tan agradables! M'encanta la suavitat de la pell. Però fins que el cor no sigui també munyó, jo, seguiré escribint.
Piquen a la porta. Està tancada, però ells piquen des de dins.
Teniu por? Sentiu angoixa? Desesperació? Això és perquè no els veieu observant-vos a cada instant, calculant cada acció que realitzeu, respirant al compàs dels vostres cors. Algun dia obrireu els ulls i deixareu de veure. Llavors, quan en la vostra ceguesa capteu els seus ulls grocs, llavors sentireu l'autenticitat. Autènticament morts.
Només ells viuen. I ho fan s costa de la vostra continua putrefacció.
Però és tard, i tenen gana, es hora de tornar a les ombres. M'obriré en canal i seré normal.
Aquesta nit, és una més.
Em sento autèntic.