Cant a l'esperança

Cant a l'esperança

De la terra, esquerdada i assedegada,
va sorgir un trosset de cel, eres tu.
Regada amb la suor de mans curtides,
adobada amb l'esperança soterrada.

Vas crèixer entre flors marcides,
rius de còdols, de fang i de set,
entre gent húmil i oblidada.

I vas plantar les roses de l'avui,
vas anegar de vida rius i terra,
vas estimar a la gent senzilla.

Ets qui avui renega de la nit,
onada que encrespada s'abat,
ferotge, incessant, implacable,
contra la terrible ignorància.

Nascuda de la terra
i engendrada en el cel.
A les estrelles adores,
a la lluna desterres.

A la mà dreta la ploma
a l'esquerra la forca.
Ets la rebel·lió de les paraules silenciades.

I guiaràs als fills del silenci,
perduts en la seva pròpia por,
oblidats, desheretats, acallats.

I de les seves boques cosides
s'alçarà un cant a la vida,
arrencat de les seves costures
i alliberant les seves ànimes.

I ja mai més seran un, o dos, o tres,
ara seran armoniosa melodia
que a la llum dels teus ulls
ressonarà esclatant en mil i un colors.

I el silenci morirà,
atrapat en la seva vacuitat,
oblidat en la seva absència,
perdut en les seves paraules.

I el silenci morirà.