dimarts, 7 de novembre del 2006

Els diumenges

I sents una profunda falta d'oxígen,
els ulls se t'inflen i esclaten en llàgrimes,
la tensió augmenta, i la pressió amenaça el pit.
El cor s'atura... divendres tornarà a bategar.

dilluns, 25 de setembre del 2006

Fi de l'estiu

Ha arribat l'hora i l'estiu s'ha acabat. I puc dir-ho, és el meu "summer of '69".

Aquest estiu ha estat sense cap mena de dubte, el millor estiu de la meva vida (al igual que l'anterior va ser el pitjor). I ho ha estat per tot, per un viatge a Roma inoblidable, per l'aparició en la meva vida de l'esperança i una felicitat renovades, gràcies a una persona única, algú qui m'enten i em compren al 100%. Gràcies també a la resta d'amics i amigues que heu fet que tot fos absolutament rodó. Gràcies a les vaques per creuar-se a la carretera, als tius que a girona capital demanen per la platja, a les lesbianes no satisfetes sexualment, als nazis per la seva demostració d'intel·ligència. Gràcies a la vida. Gràcies estiu.
Si, si, tu dic a tu. Gràcies.

Em sento viu i feliç!

Ara toca tornar a treballar i...gaudir de cada dia com si fos l'últim.

P.D.: T'estimo més del que et puguis imaginar vida, tu has fet que fos possible.

dimarts, 19 de setembre del 2006

El vostre Déu

El vostre Déu

A vegades sento por,
por de la gent que mira el cel
i espera un món millor,
gent que mira a través un vel.

Constantment senten por,
por amagada rera burkes i creus
que no acallen l'etern plor,
amagat sota els seus peus.

A vegades sento por,
por de la gent que mor vivint
per viure al nèixer la mort,
gent que es nega els instints.

Un paradís forjat amb terror,
el terror de veritats inqüestionables
que encadenen els cors,
sempre silenciant les paraules.

La fe és això,
l'horror de creure,
creure en un món millor,
marginar l'únic món real.
El vostre déu és l'horror.

Així sigui...
el vostre error.

David

dijous, 31 d’agost del 2006

Com cada tarda...

Com cada tarda...

Com cada tarda
t'apropes a mi.

Els cabells,
espigues al vent
que vermelles onejen,
enardeixen passions,
socaven els ulls.

Perque t'amagues
els meus ulls no dormen.

Com cada tarda
t'apropes a mi.

La mirada com distreta,
es perd entre els sospirs,
d'amants mai declarats
que abatuts cauen
sota tes saetes.

Perque somrius
els meus llavis no callen.

Com cada tarda
t'apropes a mi.

Els llavis melosos,
ansiat nèctar celestial,
oculten el preciós tresor
que en una cel·la de perles
esperar ésser devorat.

Perque existeixes
el meu cos no mor.

Com cada tarda
m'apropo al cel.

David

Lluny de Tu

Lluny de tu

Què sóc ara?
Lluny de tu
un esbós brut,
una caricatura,
un trist reflex.

Amo ergo sum.

Relativitat del temps
demostrada empíricament.
Quan va durar tant un segon?
Quan va durar tant un lament?
El temps ens odia amor.

Què sóc ara?
Lluny de tu
sols vil cuc,
ombra irreal,
cendres de cel.

Amo ergo sum.

Dogmatisme del sentiment
constatat pel racionalisme.
Qui pot posseir res més innat?
Qui pot rebatre'ns la nostra veritat?
El destí ens estima amor.

Què sóc ara?
Lluny de tu
sos un pensament:

Amo ergo sum.

David




La Revolució Morta

La Revolució Morta

Carrer de fang,
llar de desheretats,
conreu d'injustícia
adobat d'oblit.
Avui els teus morts
desperten de la letargia.

El poble soterrat
alça ja els munions,
a les clavegueres
banderes descosides
saluden la nit regnant.

Calaveres esquerdades
cercant calaveres ufanes.
Reflexos de carn
en miralls negres
enganyant a la mort.

Les criptes - o cases -
soterren els pilars
front antics moradors,
al crit de “Revolució!”
esclaten portes i finestres.

El cementiri -ja buit-
recupera son nom
i la mort arravatada
un sospir penja
al vent: “Desperteu...”

David

divendres, 21 de juliol del 2006

Quan tu no hi ets...

Quan tu no hi ets...

Tu no hi ets i arriba la nit,
antics fantasmes s'acosten
amb cadència de cadenes
i olor a pètals desserts.

En les mirades descosides
brillen llunes plenes,
de goig i d'odi
entre la bogeria del sol.

Parlen, parlen, del llit,
sobre sang i carn sospiren
amb regust d'esquerdes
s'apropen quan es perd.

Cauen paraules silenciades
a la fosa de les penes,
de calç i sodi
les pales omplen els cors.

Tu no hi ets i arriba la nit,
el suicidi del pensament
blanqueja els fulls negres
quan tot deixa de ser cert.

David

diumenge, 16 de juliol del 2006

Viure

Viure

Respires
i t'ofegues
entre llums
nocturnes
sobre olor
de pluja.

Mussols
muden el nom
despertant en
soques i troncs
d'escorça pulits
i cors gravats.

Sents
que no sents
res més del
que sent
qui essent pedra
es sent home.

Colors
que dansant
en pissarres
simulen lliçons
de professors
inexistents.

Somnis
reals en cotxes
de cartró
elevant pires
de desig
a cels extranys.

I respires...

Respires
i t'ofegues
entre llums
nocturnes
sobre olor
de pluja.

dimecres, 12 de juliol del 2006

Una frase que m'ha agradat

"Esto es la eternidad, vivir plenamente un solo segundo sintiendo que el tiempo se expande hacia delante y hacia atrás formando un todo, y que da lo mismo estar aquí o allá, porque haber vivido de verdad una milésima de segundo es habitar el absoluto... ¡Esto es la eternidad y no lo que cree mi padre!"

- Anatol Chat (El Coleccionista de almas perdidas)

dilluns, 10 de juliol del 2006

El conte del noi dels ulls bicolor

Temps era temps, quan els somnis es teixien entorn fogueres i l'esperança no sols es relegava als infants, vivia una noi d'ulls bicolor, d'il·lusions enamorat i malgrat tot, de cor en soletat.

Cada nit el noi pujava a dalt de la muntanya de sorra on havia construit la seva casa, i allà es quedava quiet, amb els seus ulls bicolor mirant la catifa d'estels i preguntant-se quin seria el gust de la llum, i si hi hauria una escala prou alta per poder arribar a tastar tots aquells sentiments que flotaven en aquell cel proper i llunyà alhora, fosc però lluminós, com la seva vida. Llavors el noi plorava, plorava per què tot i viure en el temps on l'esperança regnava, a ell l'havien desterrat a aquella muntanya, que dia a dia s'enfonsava, empassada per la pròpia terra com si fos un gran rellotge de sorra. Resignació anomenaven al seu exili.

Vet aquí que un dia quan el noi com cada nit pujava a veure els estels, va veure entre els arbres del bosc de sucre una petita llum que es movia entorn els dolços perennes. Captivat per aquella llum s'endinsà en el bosc, perseguint aquella ninfa lluminosa; l'estrella que tant havia desitjat no estava suspesa enmig del seu ja conegut cel, sinó en aquell bosc d'il·lusions i somnis en el que mai havia gosat entrar per por, por a perdre.
I la va agafar, no amb les mans sinó amb els ulls, que a la fi van entendre la seva doble coloració. La llum el besà i en aquell petó fet entre núvols de cotó i dolços de sucre, es van fondre ell i la llum, doncs aquest era el seu estat natural.

Ningú va tornar mai més a saber del noi dels ulls bicolor que buscant una resposta les va trobar totes, però diuen que a les nits clares d'estiu, quan la il·lusió toca al rellotge i l'amor està en el seu moment més ple, enmig de les estrelles es poden veure brillar dues llums ben diferents, l'una marró fosc, però d'un marró màgic, com si la llum pura tingués tal color, l'altra verda, com la primavera, com l'esperança dels temps passat. Ambdues llums al mirar-les, es creuen i es besen en un petó oníric, il·luminant els cors dels que les han vist amb la seva llum bicolor.

diumenge, 9 de juliol del 2006

Una de nens

Una de nens

I l'esperança
s'amagava
en el fuet de la nena.

I la nena
s'amaga
rera el rostre de l'amor.

I el nen
s'amagarà
front el cor de la nena.

Converses Diurnes (Part II)

- Creus que plourà? Sembla que el cel hagi cremat.
- Probablement.
- Llavors agafaré el paraigues, no m'agrada mullar-me.
- Això no impedirà que et mullis, sols que no ho notis.
- Haig de mullar-me?
- No, però ho faràs.
- Què faig?
- Esperar a que passi.
- Però haig de sortir!
- No sense acceptar que has entrat.
- Així doncs, tancaré el paraigues.

Converses Diurnes (Part I)

dijous, 6 de juliol del 2006

Tres Versos

Tres Versos

Entre sospir i sospir
les caricies es perden
en records d'ahir.

El gust dona lloc al tacte
mentre la llengua escriu
el que dicten els ulls.

Ens convertim en sol
dansant al ritme dels batecs
que cremen els estels.

Entre el cel i la terra
suspesos per el destí
els àngels ens pesquen.

Entre estrofes de tres versos
usaré el doncs causal,
doncs tres dies fa ja.

...

Entre sospir i sospir
et regalo el meu cor
estimant-te el doble d'ahir.

David

P.D.: Merci ;)

dilluns, 3 de juliol del 2006

Temps d'estimar

Sempre he estat una persona passional, una persona de sentiments desbocats que cabalquen cap un extasis d'emocions, un amant de l'amor. Però avui puc dir que no m'he enamorat de l'amor, és l'amor qui s'ha enamorat de mi.

Qui m'ho diria que l'amor tindria nom de noia i tindria una mirada penetrant, una mirada carregada d'estrelles que brillen amb intensitat en la foscor dels seus ulls.
Qui em diria que estaria disposat a renunciar a tot no per un somni adolescent, sinó per haver trobat allò que sense saber-ho estava buscant, la persona capaç d'omplir-me en tots els sentits. Algú a qui admirar a més d'estimar, algú a qui no podré oblidar, mai.

No necessito esperar, no necessito analitzar ni meditar, sé el que sento, i sé que tu saps el que sents, i els dos sabem què estem perduts en un amor que ens ofega, doncs sense saber-ho hem trobat a qui ens completa.
Em sento enamorat, feliç i afortunat.

No crec en el destí, però ell ha cregut en nosaltres.

diumenge, 25 de juny del 2006

dimarts, 20 de juny del 2006

Amics

Amics

Jo sóc
qui sempre t'estimarà,
qui sempre t'admirarà,
qui sempre t'esperarà,
qui sempre faci sempres.
Jo sóc
amic teu.

Com dos nens
que innocentment
busquen els pinzells
per pintar el gris
dels vells matins.

Així
tu i jo.

Dos aurores enganyant a la nit
traïnt a la tristesa,
esperant no esperar.

Així
tu i jo.

Tu ets,
qui sempre em donarà,
qui sempre m'alegrarà,
qui sempre m'entendrà,
qui sempre faci sempres.
Tu ets,
amiga meva.

I ens agafem de la mà
i riem i plorem i riem.
I besem a la llum,
a la galta, amb tendresa
i a cau d'orella
una promesa.

Sempre amics.

David

dilluns, 12 de juny del 2006

Realitat i física quàntica

Dia rera dia em questiono la realitat, què és? com és? té sentit? Per aquests motius em vaig sentir atret cap a la física quàntica, aquella misteriosa branca de la física on les coses no són el que semblen, o més ben dit, on la nostra realitat deixa de tenir sentit.
En aquest sentit he recopilat un article que m'ha semblat interessant i digne de penjar al blog:
Font: http://www.ilustrados.com/publicaciones/EEuEkFkVEpJFuNPFNz.php

La Física Cuántica concluye que:.. no existe realidad en ausencia de la observación..Y que la Observación crea la realidad.

Esto es común en el campo de la Filosofía, pero no en el campo de la física tradicional.Además en la física cuántica “realidad” y “observador” es un todo inseparable e indivisible y esta en línea con una visión holística propia de los orientales.
En la física cuántica la realidad consiste de una gran cantidad de “universos paralelos”donde en cualquier situación existen diferentes resultados posibles (Ej. Lanzar una moneda al aire) todos los resultados ocurren en diferentes universos, cada universo es igual al anterior salvo en lo que respecta al resultado de la situación analizada en cuestión.
El mundo de todos los días en el cual vivimos, tiene un aspecto bien concreto del cual carece el mundo cuántico, solo ocurren eventos uno por vez. Por el contrario el mundo cuántico no es un mundo de eventos reales sino un mundo lleno de tendencias de acción que no se concretan, que no ocurren; estas tendencias están constantemente en “movimiento” de las posibilidades. Nada ocurre sino que todo permanece en el ámbito de realidades como un evento concreto.
El doctor Deepak Chopra pionero de la medicina mente-cuerpo ha combinado en sus Obras, (algunas de ellas best-sellers) la física y la filosofía y en su libro “El libro de los Secretos” habla de “Decisiones correctas ó incorrectas” (pag.124) y dice “Sí te obsesionas por tomar la decisión correcta, estás asumiendo que el universo te recompensará por una cosa y te castigará por otra. Ésta asunción es equivocada porque el universo es flexible: se adapta a todas tus decisiones”.
“El universo no tiene un programa definido. Una vez que tomas cualquier decisión, él opera alrededor de esa decisión. No hay correcto ó incorrecto , sólo una serie de posibilidades que pueden cambiar con cada pensamiento, sentimiento y acción que experimentes”.

El Dr. Maseru Emoto creador de la Organización “Nueva Conciencia” ha montado exposiciones de fotografías ¨revolucionarias” acerca de las observaciones que hizó con pequeños cristales de agua congelada magnificadas a un gran aumento, tomando primero agua bendita en una botella y agua ordinaria en otras botellas las cuales se etiquetaron con diferentes palabras .la botella de agua bendita así como las que tenían palabras como “amor” y “gracias” generaron figuras geométricas armónicas y de una belleza extrema y exquisita a simple vista. Mientras que en la etiquetada con “tu me enfermas” se observó que daba lugar a una figura con un gran desorden estructural.
Luego entonces es importante para el ingeniero saber que las palabras son una manifestación acústica de un pensamiento. Y éstas son energía con una determinada frecuencia Vibratoria que afecta la realidad física. (La fuerza de la mente sobre la materia).

Increíble no? En el fons la realitat es totalment relativa i moldejable, amb les nostres accions i pensaments li anem donant forma, d'aquesta manera podem crear universos totalment caòtics i desordenats on la confusió regni per sobre de tot, o per contra, donar lloc a les més belles creacions. Us adoneu del potencial?
Seria interessant que reflexionessiu sobre la qüestió, ja que no és trivial ni molt menys, jo per la meva part penso meditar-ho amb calma.

dissabte, 10 de juny del 2006

A por ellos oeeeeeeeee, a por ellos oeeee!

Enu, gent s'acosta temporada alta, i no parlo dels peixets no, sinó dels examens!! Jo fins ahir divendres estava en plan subnormal: "estudiar? per què?". Bé david, bé. Una mica més i engego a rodar tot un semestre! Sort que hi ha gent que sempre t'anima o et fa veure ho imbècil que ets! Per cert, és una mica de cabrons això de fotre'm la bulla no? Que ja tinc una edat! jejeje. En serio, merci.

A banda d'això, tot molt bé, estava sols una mica decaigut perquè se m'acabaven els capítols de buffy... ahir els vaig acabar i pffff... Jo ja no sé com viuré sense la meva estimada caçadora. Ai mi amor....

A banda d'això, estrés pel tema viatge: si no sabeu de que va es que no parleu massa amb mi, així que a veure a què espereu eh!
En fin, que haig de tornar a estudiar!
Ei gent, va que ho superarem, " a por ellossssssss oeeeee, a por ellos oeeeeeee". Visca els lemes cutres!

P.D.: Petita filologueta no t'emprenyis per les faltes, tinc llicència per errar. xD El bon d'en Pompis me la va concedir ;P

Sort als examens!!!!!!!

diumenge, 4 de juny del 2006

Records ( En honor a la veritat )

La Playa

No sé si aún me recuerdas,
nos conocimos al tiempo
tú, el mar y el cielo
y quién me trajo a ti.

Abrazaste mis abrazos
vigilando aquel momento,
aunque fuera el primero,
lo guardara para mí.

Si pudiera volver a nacer
te vería cada día amanecer
sonriendo como cada vez,
como aquella vez.

Te voy a escribir la canción más bonita del mundo,
voy a capturar nuestra historia en tan solo un segundo.
Y un día verás que este loco de poco se olvida,
por mucho que pasen los años de largo en su vida.

El día de la despedida
de esta playa de mi vida
te hice una promesa:
volverte a ver así.

Más de cincuenta veranos
hace hoy que no nos vemos
ni tú, ni el mar ni el cielo
ni quien me trajo a ti.

Si pudiera volver a nacer
te vería cada día amanecer
sonriendo como cada vez,
como aquella vez.

Te voy a escribir la canción más bonita del mundo,
voy a capturar nuestra historia en tan solo un segundo.
Y un día verás que este loco de poco se olvida,
por mucho que pasen los años de largo en su vida.

La Oreja de Van Gogh


En el meu cor els records han deixat els grisos, i el futur ja no és incert. A la fi, el passat fa honor a la veritat.

Sóc feliç i es perquè us estimo.


Gràcies a vosaltres.

dimecres, 31 de maig del 2006

Wowowowoooooo Estiuet!!!!

Osti, feia tant de temps que no entrava al meu petit blog i es que l'estrès de les últimes setmanes ha estat considerable. Per sort ara ja només queden els finals.
Per cert, que fan tants escrits depriments? xD M'han fotut por i tot eh! Tant xungo estava? Gent que em feieu ja? jajajjaja En fin, ara estic molt content, molt feliç i amb molta feina (per variar).
Aviat retornaré a escriure en el blog, aquest cop però amb la ploma blanca i no la negra ;)

David.

dilluns, 24 d’abril del 2006

Primavera

Altra cop arriba la primavera, amb el seu perfum de puta barata i les seves maneres de prepotència. Porta rera d'ella no ocellets que canten feliços, sinó coloms repugnats, els coloms barcelonins als que tant amor profeso. I amb aquell somriure maliciós em mira i es posa a riure,
potser creu que pagaré per ella?
Queda't la teva falsedat, no necessito de les teves promeses, de les teves fugacitats. Jo sóc perenne en la meva caducitat, i tu seràs per sempre la dona de camioners greixosos i covards mendicant amor. Fuig meuca, fuig.
T'odio, t'odio perquè no ets vida ni amor, ets hipocresia, ets el llop vestit de cabreta que ansia menjar-se'ns a tots. Portes sempre rams d'espines, i entre les espines, veiem roses.
Mai més primavera, mai més.
Avui serà hivern, i la lluna el meu consol, doncs hastiat del sol planejo un atemptat contra tu primavera, aquesta nit, les flors es marciran, els corbs vindran, i ballarem la meva dansa, la dansa dels desposseïts.
Sospirs? Els gemecs aquest cop sonaran diferent.
A la meva finestra, han mort tots els coloms.

diumenge, 2 d’abril del 2006

Acrazel

És diu que tota bona història de terror comença amb el descobriment d'un objecte arcà, màgic o antic. Els objectes que compleixen els requisits solen anar desde antigues armes com punyals, fins a belles gemes o amulets arcans, sense oblidar-nos dels ja típics llibres perduts en la memòria del temps, que es creien destruïts o inexistents.
Doncs això no és una història de terror, almenys no de moment, però el cert és que avui fent neteja a les golfes del meu estudi he trobat un extrany llibre. La cosa no passaria de ser una simple anècdota de no ser per les extranyes il·lustracions que contenia, així com una mena d'escriptura "simbòlica" emprada en la pràctica totalitat del text. I aquí arribem al més extrany de tot, el llibre que no tenia cobertes (arrencades o caigudes pel desgat) i que desprenia la típica olor a humitat i ranci que fan els llibres vells, estava escrit en varis idiomes!! Però no es tractava de que estigués traduit varis cops, sinó que cada fragment del text estava escrit en d'altres idiomes, dels que n'he cregut reconèixer alguns com l'alemany, fancés, anglés, castellà, italià, "àrab ?" així com d'altres que no he reconegut. Això sense oblidar que la major part del text estava en una mena d'escriptura símbolica, de tipus rúnic, que m'ha recordat la que els llibres de fantasia empren generalment per simbolitzar l'escriptura dels nans.
El què més m'ha impactat de tot, és que a les il·lustracions es veien nombroses escenes de dolor, passant per empalaments col·lectius, a l'ús d'extranyes eines de tortura així com extenses escenes d'amputacions humanes... A banda, hi havia un nom que s'anava repetint al llarg del text: Acrazel. Ho he buscat pel google, però no he trobat ni una sola entrada... extrany.
El poc que he entès dels fragments en anglès i castellà, es que Acrazel era una mena d'àngel o dimoni (no m'ha quedat clar), que posseït per una immensa ira (de la qual desconec la causa) va acabar materialitzant-se en el pla dels mortals (suposo què es refereix al nostre) per escampar el caos i el desordre. A fi de poder duu el seu pla Acrazel ha de posseïr a "l'escollit" que l'invoca per mitjà d'un ritual ("descrit en alemany..."), i un cop fet això... no ho sé, doncs aquí tornava a aparèixer l'escriptura simbòlica, però per les imatges... no es gaire agradable el destí de l'escollit ni el de les seves víctimes...
La veritat, és què tota la història m'ha deixat un fort impacte psicòlogic, doncs mai havia cregut possible que em pogués passar un fet d'aquesta mena.
Ara el llibre està sota clau, a l'escriptori de l'estudi, buscaré informació així com intentaré averiguar que hi feia a les meves golfes...
Us aniré informant.

dissabte, 11 de març del 2006

Ira

Ira

Ira,

del cor als pulmons
Afiles les paraules
i les claves en missives
sense remitent.

IRA
IRA!
IRA!!
IRA!!!

Parpadeig,
la sang em tenyeix.
Mirada vermella
fixa en la presa,
s'abat amb violència.

IRA
IRA!
IRA!!
IRA!!!

Colpeig,
la paret trontolla
i els quadres que cauen.
Sota el guix tot era buit,
de ciment és la teulada.

IRA
IRA!
IRA!!
IRA!!!

Mareig,
convulsions esporàdiques
en forma de remordiments.
En les meves vísceres m'afogo,
trist bassalt sobre el que flotava.

David González




dimarts, 7 de març del 2006

Sense gelos l'amor no és amor

"Sense gelos l'amor no és amor". Avui m'han deixat caure aquesta frase i reflexiono, quanta veritat i quanta mentida conté aquesta sentència? Darrera de l'amor hi han inevitablement els gelos? És l'amor egoista per naturalesa?

Reflexiono i no aconsegueixo arribar enlloc. Talment he sentit gelos al estimar, però aquests són conseqüència o causa d'aquest? Fins a quin punt estan relacionats aquests termes? Crec que l'afirmació és prou contundent com per ser falsa i que tantmateix, conté una veritat dura i intrínseca.

El cert és, que depèn del que entenguem per amor i del subjecte que és víctima o presa d'aquest erràtic sentiment. Crec que podem distingir entre varis tipus d'amors, els egoistes i els no egoistes. Parlant sempre en general, els segons equivaldrien al amor als pares, la família i als amics, entre d'altres. Malgrat, aquests també poden esdevenir egoistes (queda patent que un factor clau és el subjecte). Els egoistes són fruit de la societat, la cultura i la història. Seria el típic amor de parella, on cada individu representa que s'ha d'entregar a l'altra. Al ser voluntari l'entrega d'hom a un altra individu, un podria pensar que això no sols no és egoista, sinó que és generós. Desenganyem-nos això té una contrapartida: necessitem que l'altra ens sigui recíproc en aquesta entrega, sempre parlant en general. Generositat? Més aviat sembla una transacció mercantil, donem a canvi de rebre i sinó rebem ens sentim ultrajats, no valorats i despreciats. Llavors esdevenen els gelos, ja que nosaltres no sols volem ser l'eix central de la vida d'algú altra, sinó que volem ser els únics destinataris del seu amor. Egoisme en el seu estat més pur.

Evitable? Potser si, tot i que jo no sé com. El que si que sé és que no hi ha amor més pur i autèntic com el que donem i rebem dels nostres amics. L'amistat esdevé per mi el pilar de l'amor. La resta de pilars, no són més que deformacions d'aquest, que necessaris per sostenir la cúpula de la vida, poden esdevenir en nius de sentiments oposats, transfigurant el temple i dotant-lo d'una aparença contradictòria.

No cal envejar per estimar, ni estimar per envejar. L'amor neix d'ell mateix i punt, almenys l'amor purament. Gelos? No gràcies.

dissabte, 4 de març del 2006

Poema del meu germà

Aquest poema és del meu germà, en ell s'entreveu la forja d'un gran poeta i espero que millor que hom.

Cent Roses Negres

Avui aquí sobre
Deixo cent roses
Roses negres
Que amagan el dolor
Que sentu despres de la teva mort
...
Sol m'has deixat
I no em vaig poder acomiadar
De tu
Del teu sumriure
Els teus ulls que em miraven
...
Perquè m'has deixat
En aquest mòn obscur
I fred
Perque t'he n'has anat
Sense haverme acomiadat
...
Ara sóc mud
Sóc sord
I
Sóc sec
No vull veure res mes sentir o escoltar res més
...
Dins de la foscor sóc
Mai més sortiré
Aqui estic bé
Dins del teu record
Dins del teu amor
...
Avui aquí asobre
Deixo cent roses
Roses negres
Que amagan el dolor
Que sentu despres de la teva mort.

Manel González Roldán

dijous, 2 de març del 2006

Esquizofrènia (Acte I)

I les veus que criden incesantment no em deixen pensar, no em deixen entendre, a totes hores les seves incongruències es barregen amb la meva pròpia contradicció donant com a resultat aquests coros desentonats, que atronen i ressonen en les parets del meu cap, tinc un termiter al centre del meu cervell.
CALLEU!!!!
No puc aguantar-ho, sento ganes de travessar-me el cap amb qualsevol cosa, hauré d'aprendre a escriure sense bolis o aprendré a fer-ho amb la sang del meu reg cerebral...
Per què? Per què?
Sé que no sou reals i tantmateix em deixeu tant sord, tantmateix em rossegueu tant la consciència que estic al límit de la inconsciència. Argajfjdopsa´jfpsª
Confusió
cOnfiuió!
Respostes respostes respostes.
Que callin les respostes, no puc escoltar les preguntes!
No!! M'assalten els nans vestit de mims, ballen davant meu, tancats en els seus recintes de vidre, m'imiten!! No puc escapar, les mans!!!! Son mans de nan!!
Què fan tots aquests insectes? Volen sobre la llum i em parlen però no els sento, perquè no sento altra cosa que no siguin les veus, les veus, les veus...
Ohhh, veig un tornavís afilat... haurem de collar alguns cargols.

dimarts, 28 de febrer del 2006

La Cega

La Cega

En la penombra,
amb la mirada perduda
es rossega les ungles.

Olor a clavaguera
impregna la masmorra
decorada amb flors seques
i quadres esquinçats.

Al racó,
la nina de porcellana.
Va perdre els ulls
al veure's reflexada
sota el cul d'una ampolla.

Justícia d'homes,
injustícia de ser dona.

La lluna entra altra cop,
els plats cauen,
es vessa el ví.
En aquesta guerra
els gèneres són errats.

Plora el sol
llàgrimes de sang
mentre la nit calla.

Res,
és res.
La princesa de draps bruts
es maquillarà la tristesa
front un mirall ple de cicatrius,
un dia més, un dia menys.

Justícia no era cega,
un home li tragué els ulls.
I a la penombra,
també es rossegà les ungles.



David González

dissabte, 25 de febrer del 2006

En marxa servei de notícies RSS (Llegiu-ho tots)

Ei, he activat el servei de notícies sobre actualitzacions RSS.
El servei RSS, permet a través d'un programa anomenat lector de notícies RSS, saber en tot moment les novetats i notícies que s'han publicat en una determinada web. És fàcil, ràpid i senzill de fer servir. La majoria de pàgines de diaris electrònics (i no electrònics) així com serveis de blogs i de news, l'empren.
Aquí us deixo el link a un programa d'aquesta mena, molt senzill de fer servir i en català el·laborat per la gent de gentcat, si algú no el sap fer anar, que m'ho digui i li explicaré.
Però bàsicament sols ha de crear un nou canal (hi ha un botó què així és diu) i posar el link k dono jo. I ja està! Després cada cop que volem saber si hi han novetats, obrim el programa i prenem actualitzar. Senzill oi?
Us recomano que proveu el sistema ;)

Link al programa lector de RSS de gencat: http://www10.gencat.net/gencat/tmp/lector/gencat_rss.zip
Link que heu d'incloure en el programa lector, per conèixer les novetats del meu blog:
http://gondavid55.blogspot.com/atom.xml

diumenge, 19 de febrer del 2006

Un divendres a la tarda...

Un divendres a la tarda...

Papallones d'hivern
s'encavalcaven dins meu,
ofegant-me en una sensació
de voler i no poder.

I el temps que em marxava
al arribar les pors,
aquelles que et miren
fixament, profundament,
amb els ulls blaus.

Temia la teva mirada
que tot ho pot, que tot ho vol.
La perdició i la salvació
esdevenien un sol mot.

Per això l'amagaves,
conscient del perill
que entranyava aquell gest.
No era necessari,
la por ja era desig.

I seria, impertorbable,
m'aturaves el cor
amb cada silenci,
amb cada veu ofegada.

Per què em salvaves?
Si el pit em sagnava
amb cada batec
que em feies patir.

Llavors, vas marxar,
igual que havies arribat
i jo sense ni assimilar
que una fada m'havia trobat
un divendres a la tarda.
David González Roldán


Reflexions d'un enginyer (Part I)

La vida és una variable aleatòria que no segueix cap distribució coneguda, probablement mai tobem els axiomes que ens porten a l'algorisme que ens permetria trobar la nostra covariança o la nostra esperança. Seria interessant calcular la nostra esperança no? Bayes probablement s'ho devia plantejar algun cop.
El cert és que no hi ha manera de predir el nostre futur, tot i que si que podem entreveure a grans trets com es dibuixarà, ja que sembla com si el passat l'empaités, trobant-lo a estones i a estones perdent-lo. No heu percebut mai aquesta extranya sensació?
Crec que repeteixo els mateixos errors de sempre, que no he madurat gens, que continuu essent el mateix noi estúpid i innocent de fa anys. No ho dic amb un tó pessimista ni tràgic, sinó el contrari. Si repeteixo els mateixos errors, potser torno a ser tant feliç com vaig ser... Potser la meva ànima tornarà a ballar tangos amb el sol durant el crepuscle.
Potser és tot el que em queda.
Probablement, i sense intenció de contradir-me, aquesta paraula sigui la meva esperança.
El temps dirà si els aconteixements es varen poder predir i evitar, i si havíem d'haver optat per el criteri de Wald davant la incertesa del nostre transcòrrer.

dissabte, 18 de febrer del 2006

Nou Blog

Nou Blog!!!

Com podeu veure he migrat tots els textos i poemes del blog de msn a aquest, que serà el meu nou blog. A partir d'ara tots els poemes i escrits els penjaré en aquests, per qüestions de copyright (tot i que els meus s'amparen en copyleft), ja que al space de MSN, tots els escrits passen a ser propietat de Microsoft. Així que en breu els eliminaré de l'antic espai, perquè s'actualitzin els backups de dades de microsoft sense els meus escrits.
En el que respecte a les fotos, continuaran al space de MSN, tot i que no descarto migrar-les a aquest o algun altra espai.
Merci a tots ;)

divendres, 17 de febrer del 2006

La Lluna

La Lluna

Passes a la teulada,
lleugeres, rápides,
felins ballant a la nit
la clara sonata.

La lluna ja és a taula
i famolenca ens mira,
a les estovalles
els nostres noms.

Em clava la forquilla
allà on la racionalitat
perd el sentit,
on es netegen els somnis.

I entre el vi que es vessa
ara creix, ara mengua,
ara ja no hi és.

Somiant em desperta,
plena de mort brilla,
essent ombra en la llum.
Mirall de la res.

A la taula sols engrunes
mostren el sopar de la nit,
a la meva esquena
les queixalades de les estrelles.

I entre el vi que es vessa
ara creix, ara mengua.
Ara ja no hi és.

Entre la foscor que es vessa...
Mengua
Mengua
Mengua
Mengua
Mengua

Ja de nou.

David González

Converses Diurnes (Part I)

Converses Diurnes (Part I)

- Els miralls reflexen la realitat?
- La realitat és un reflexe en si mateix.
- Haig d'entendre que la imatge que em somriu es un reflexe de mi mateix o què sóc jo realment?
- Els reflexes no deixen de ser matissos d'un mateix.
- Què és el que reflexa la realitat?
- A ella mateixa recursivament, per això estem atrapats dins el mirall.
- Entenc, llavors somriuré un dia més

Converses Nocturnes (Part III)

Converses Nocturnes (Part III)

- Som com els pollastres, te n'adones?
- Què vols dir?
- Malgrat tenir ales no podem volar.
- T'equivoques.
- En què?
- No som com pollastres, ells no s'arrenquen les ales amb les dents.
- Això és perquè no tenen dents...


Converses Nocturnes (Part I)
Converses Nocturnes (Part II)

Paraules

Paraules

I
Silenci, mira el cel,
no veus el teu nom
engalanat d'estels?

II
Sobre la teva pell
per un camí de petons
camina el meu cor.

III
Engrunant la felicitat
vam engreixar l'esperança.
Al bosc ens espera.

IV
Els teus ulls blaus
resseguint les paraules,
i els meus resseguint els teus.

V
I els tambors a la lletània
anunciant el compromís.
Les portes s'han obert.

VI
Hi ha llum però no ombra,
la dualitat s'ha trencat.
Tant se val...

Estàs tu

David González

Converses Nocturnes (Part II)

Converses Nocturnes (Part II)

- Si continues així moriràs.
- Si no ho faig moriré igualment.
- Per què patir més? No porta enlloc allargar el dolor.
- Instint de supervivència, res més.
- Puc entendre l'instint, però no la racionalitat dels teus actes.
- Llavors es què no entens l'instint.
- I que faràs quan ja not quedi res que devorar?
- Tu què creus?


Converses Nocturnes (Part I)

Transicions (Divagacions VII)

Transicions (Divagacions VII)

Avui és un altra d'aquells matins grisos, el típic dia en què et lleves i et sembla està en algun record llunyà. No saps per què, però et sents terriblement trist, malenconiós, amb desaire. Potser el color de cendre del cel, o el silenci que l'envolta. El cert és que tens ganes de plorar sense motiu aparent.
I plores, fins que se t'inflen els ulls i et quedes sense llàgrimes, és llavors quan t'adones de la futilitat de tot. Quin sentit té? Saps que alguna cosa està fallant, però no la veus, et desesperes, t'afogues. No entens perquè un cel gris ha provocat tanta tristesa en el teu interior, com és possible que una cosa tant aparentment súbtil hagi socavat tots els teus esforços per ser feliç.
Ja ploraves abans de que el cel fos gris, però la llum d'altres dies t'enlluernava cegant-te el seny. Ara, no obstant ha aparegut davant teu la crua realitat, la tristesa interior, els fantasmes als que tant tems. I per molt que avanci el temps, el dia continua essent gris. És possible que el cel tan sols sigui un mirall.

I el dia passa darrera la meva finestra, l'habitació s'enfosqueix i jo aquí, contemplant el dia gris,a l'espera d'un sol que no sortirà ja avui. Trobo tant a faltar aquella escalfor a la meva vida...
Però és tard i ja toca baixar les persianes, potser la nit tingui més color...potser...


Transicions (Divagacions I)
Transicions (Divagacions II)
Transicions (Divagacions III)
Transicions (Divagacions IV)
Transicions (Divagacions V)
Transicions (Divagacions VI)

Mesos

Mesos

El gener arriba
en un vel de fum.

L'hivern el crema.

L'ignorat ja ve
amb pas ben lleuger.

La boira el perd.

Març tomba el carrer
amb somnis de paper.

A la llibreta un sant.

El mes plora trist
el seu nom a l'abril.

Brilla el darrer rostoll.

Maig ben pertrexat
amb llança i ple de sang.

A l'escut un nom gravat.

El sol ja és aquí
i juny aixeca el puny.

La tempesta s'obre.

Juliol sempre dorm,
avui teixeix il·lusions.

Esperança és vermella.

A la nit entra l'agost
amb l'escala i la pols.

El cel enveja la terra.

Setembre vesteix de marró,
una lluna pinta al cartró.

Les maletes són al llit.

Octubre de negre
calla i oblida.

Creus als arbres.

Novembre al revés
sobre fulles de verd.

El silenci als carrers.

L'últim s'escau,
ja toca llançar el dau.

Un sis i torna a repetir.

David González

Res especial

Res especial

Són els teus llavis un dolç verí
i el teu bes mon únic destí.
Que si em suicido sigui així
i la mort vesteixi de carmesí.

Converses Nocturnes (Part I)

Converses Nocturnes (Part I)

- No trobo els escarabats... on són?
- Al pot, al pot, al pot...
- S'han mort...
- No
- Com?
- Vaig girar el pot i es van adormir, crida'ls.
- Però si són morts!!
- No, la mort és un terme no definit, sols dormen.
- Per què van haver de morir?
- Simplement dormen, no pateixis i mejate'ls.
- No puc, ara ja no...
- No els havies d'haver trepitjat abans de ficar-los al pot, ara estan tous.
- I aquests vidres que ens envolten? Per què em costa respirar?
- Estem al pot, res més.

Transicions (Divagacions VI)

Transicions (Divagacions VI)

Avui m'he tornat a llevar amb els ulls cansats, esquerdats. Sembla que dia a dia, l'esquerda sobre la que camino es va obrint més i més. Aquesta esquerda porta a un únic lloc la pèrdua de la consciència, el deixar de tenir sentit, el que vos direu la bogeria i jo en dic la salvació. Dia a dia, la vaig obrint, irònicament de forma conscient. És com una mena de camí cap al suicidi mental, un projectil flexible dirigit al centre del meu cervell, directe a la consciència.

Sabeu? Cada cop que obro les mans les veig més buides i esquerdades, com si de mica en mica s'anessin morint, erosionades pel pas dels sentiments, d'aquí poc sols tindré dos munyons amb els que aporrejaré el teclat. Si es dona el cas, caldrà tallar-les, haig d'evitar que la gangrena es propagui, tot i que crec que ja és tard per mi.

M'agradaria saber quina és la opinió del psicòlegs, quina resposta tenen per la meva personalitat, suposo que segons ells clarament trastornada. De fet segons la meva pròpia visió, els trastornats sou la gran majoria, i sols uns pocs els que podem veure els matissos de la foscor. Vos no teniu que aguantar els seus ulls a la nit, ni us desvetlleu al sentir com les seves veus mecàniques et parlen amb sons extranys i xirriants, no teniu por a que us caiguin les mans, ni veieu com els ulls us menteixen a cada instant. Sou afortunats en la vostra ceguessa voluntària, perquè de ben grat que vau escollir ser cecs.

Jo de mentres em vaig podrint en la meva pròpia foscor, perquè aquesta crec que és la meva éssencia, la foscor. Adoro l'absència de llum, de sentit, el veure que l'habitació es tanca i s'obra, i que els corbs volen, cauen i riuen. No hi ha res que tingui sentit en aquest món, i per això em sento bé en la foscor, la seva falta de sentit me'l dona a mi.

Algun dia arrencaré aquesta màscara, i amb els ulls buits, ens veurem les cares.
Abandoneu-vos a ella.


Transicions (Divagacions I)
Transicions (Divagacions II)
Transicions (Divagacions III)
Transicions (Divagacions IV)
Transicions (Divagacions V)

Acaece...

Acaece...

Acaece que me muero
al mirarme en el espejo,
entre quiero y no quiero
quizás ví su reflejo.

Mas huecos los ojos
palpé corazones,
encontrando rastrojos
en vacíos jarrones.

Sangraron campanas
y murieron las flores,
en sucias mañanas
cambiamos los roles.

Tristes las palabras
que muertas no sonaron,
mas si las macabras
que con saña brillaron.

Y es que acaece que me muero
al mirarme en el espejo.

David González Roldán

Objectes

Objectes

I (13:00)
Dues cadires i cap taula ens criden,
a la cuina el cor espera.

II (03:00)
El vell rellotge de butxaca s'atura,
el miro i cauen les manetes.
Són les tres.

III (05:00)
Sobre les pàgines del meu cos
gravat tinc un poema,
d'autor anònim
i errat sentiment.

I (Ahir)
La nina dels ulls de vidre em mira fixament,
la pols la va deixant cega.

II (Avui)
Al finestral s'atrinxeren els somnis,
m'acosto i els vides s'entelen.
No em reflexen.

III (Demà)
Els llapissos trencats s'acumulen
mentre els llibres s'esborren,
el destí és un esborrany
escrit en vers.

I (Juliol)
Tiro una moneda al pou
i ja vessa.

II (Maig)
A les golfes,
entre caixes buides,
la bruixa de dol.

III (Octubre)
El marc de cartró
pren la teva foto,
entre vidres trencats
t'ocultes.

David González Roldán

I en el laberint ballarem entre ortigues

I en el laberint ballarem entre ortigues

I en el si del laberint es troben les portes tancades, portes que no porten enlloc, s'obren al buit d'aquells qui es perden al no trobar-se. Entre matolls secs i arbres cremats, divaguen buscant la sortida, oblidant que mai varen entrar i que per tant mai en sortiran. Somnis són, somnis seràn, perquè perduts van i perduts aniràn.
I cauen paraules d'aquest cel de terra, enfangant els ulls d'aquells que busquen estrelles enmig del pantà, buscant la llum que resideix dins seu i que els perd dins el laberint. Aquesta llum que irònicament se'ls empassa inexorablement cap un destí sarcàstic representat per la foscor de la pròpia llum, el destí de la contracció dels sentiments.

És allà, on els cors sagnen rimes consonants...o asonants, tot depèn de la consonància d'una vida, viscuda al son dels tambors del consum, que els consumeix.
És allà, on ens trobarem i plorarem. Plorarem perquè ens vam perdre en retrobar-nos altra cop, tu i jo perduts al laberint, enmig de portes que s'obren i es tanquen, encerclant unes vides que mai creuaran els preciats ponts.
Ponts que tu i jo vam esfondrar.

Entre la desolació de la perdició broten roses, vermelles i negres, perquè no oblidem un passat present, que ens devora, ens absorveix, i ens fulmina. Però no ens punxarem hipocresia aquest cop, serem nosaltres qui clavem espines a les roses. Que recordin qui som i qui serem. El passat plorarà el nostre futur. Mentre ballem amb els peus nuus sobre els vidres dels nostres cors trencats, que volem sentir el seu sentiment, el seu dolor i la seva passió.

I ja cau la nit, i el laberint s'amaga i jo...altra cop sol, en aquesta immensitat, perdut sense parets, sense sortides ni entrades, perdut en la res de no ser res.
Entre cendres, entre cendres....

Transicions (Divagacions V)

Transicions (Divagacions V)

Els sentiments són necessaris? És possible viure sense ells? És més, no seria desitjable viure sense ells?

Avui penso que si, que seria millor no sentir res, absolutament res. Potser per això m'atrau la mort, doncs significa l'éssencia de la res, del no ser, és la paradoxa de la vida, sentir per no sentir. I no obstant, ens arrelem a la vida, al dolor i a l'alegria, ens anem balancejant sobre una corda suspesa enmig del cel, fins a caure. Perquè no podem trobar l'equilibri? Jo penso que l'equilibri es el deixar de sentir, morir.

La vida està carent de sentint en tant que és sentiment, circula sobre una irracionalitat que ens porta a (i si em permeteu la contradicció que presenta aquesta redundància) sentir sensacions i sentiments extrems i oposats que destrossen la pau del nostre interior, negant-nos assolir el nirvana mental. Així doncs entenc que els sentiments representen un element que ens nega realitzar-nos, ens contrau el pensament, i ens lliga a la vida. En conseqüència temem a la llibertat, a la gran veritat que presenta la mort: res no té sentit fins que no acaba.

Creieu que estic malament oi? Us equivoqueu, els malalts sou vosaltres amb els vostre amor a les cadenes, amb el vostre pensament modelitzat al més pur estil Holywood. Veieu un Hamlet en mi? Hamlet era la racionalitat fet personatge (tot i que en certes escenes presentés un aire més humà (irracional) fruit de les conviccions de Shakespeare), per això tots el veien com un boig.

El sentiment nega la pau, que no la felicitat. Però la felicitat és efímera. Escollir mai és fàcil, i menys quan et jugues el ser per no ser, o el deixar de ser perquè deixi de no tenir sentit el ser.
Què he escollit? Importa més el què no he escollit.
Entre l'amor ,el dolor i el buit, escullo sentir les tres coses alhora.


Transicions (Divagacions I)
Transicions (Divagacions II)
Transicions (Divagacions III)
Transicions (Divagacions IV)

On ets?

On ets?

Saps? Estic profundament enamorat de tu. Estimo cada paraula, cada gest, cada somriure que emets. Enlluernes el meu món i jo ara només puc girar al teu voltant. Tot ha deixat d'importar, sols vull estar amb tu i que m'estimis, que em mimis, que cada matí quan ens despertem plegats em miris i em diguis: tinc fred, no marxis.
No demano res especial, no espero una passió desbocada ni una nit perduda en la memòria, vull amor, primavera i sol. Que jo no necessito que em diguis "t'estimo", que el que necessito es que els teus ulls em responguin, que la teva boca em busqui, que em deixis formar part de la teva vida.
Cada dia que passa em sembla un segle, i és que fa dies que no et veig, on t'amagues fada de la nit? Potser t'has cansat d'empaitar la lluna? Què si és això jo te la portaré vestida de setí, blanca i pàlida, suau i transparent. Però torna a mi, no marxis que em moro, que sense tu jo ja no sé viure, que has donat romb al meu divagar, que des de que et conec he avistat el far. No t'apaguis ara, no deixis que el meu caràcter et silencii el meu cor, que saps que t'estimo, que et puc fer feliç, que vols que ho faci. Em perdo sense tu...
Diga'm que haig de fer? Volar o caure? Riure o plorar? No em deixis així, sense saber què fer, sense saber com lluitar, perdut en els meus sentiments, sentint que t'estimo, i que cada cop més i més... Em fa mal el cor, no estic preparat per estimar tant, i menys per estimar a un àngel. Perque què ets sinó?
Ai, això és un lament d'un cor que estima amb tota la seva força, el crit d'auxili d'algú que s'ha perdut en un amor massa immens, massa pur, massa... Recupera'm, sols tu pots fer-ho, dona'm aquest aire que tant em falta, que m'ofego, deixa'm respirar ofegant-me en la teva boca.
T'estimo tant...m'agradaria escriure't el que et mereixes, però no puc, no sé. Ets massa especial, em sobrepasses i no tinc esma per expressar el poder del que porto dins, el trontollar d'un cor amb set de tu. Deixa'm somiar una nit més, potser demà veurem plegats com neix un nou dia, potser demà...

Sentiment del dimoni

Sentiment del dimoni

Tinc ganes de plorar, tinc ganes de riure, i de fer les dues coses alhora. Serà que m'estic tornant boig? No m'entenc, per què renuncio sempre a lluitar per allò que desitjo? Sé què és inaccessible, i que no la mereixo però... M'ha enlluernat tant! Em cega com mai m'havien cegat, i no puc ni tan sols intentar-ho...
Ja sé que no és just desitjar el sol, però quina culpa en tinc jo si el sol ha baixat al meu món, si es passeja per la cambra del meu cor socarrimant-me l'ànima a foc lent. Sóc culpable potser de que la perfecció resideixi en la seva puresa? Ni tan sols sóc culpable d'haver gravat els seus ulls al sostre del meu llit.

Em pesa el cor...em pesa tant...t'odio perquè t'estimo, perquè no tinc opcions que no passin més que per estimar-te en silenci, t'estimo perquè ets tot el que sempre he desitjat, t'estimo perquè ets un cel, i no només una estrella.

Al final si que he pogut oblidar i perdonar, ara que ja no sentia ni rancor, ni dolor, ni amargor ha sorgit l'amor, m'he tornat a enamorar finalment després de tots aquests anys. Sembla que hagi passat tota una eternitat. No cometré els errors del passat, no aquest cop.

Potser...no, potser sona massa distant. Demà,...si, millor demà, sembla més proper, més pròxim, gairebé em crec el que escric. Demà m'estimaràs? Encara que només sigui per un dia, necessito tenir-te a prop meu, després ja em podré oblidar del temps i potser no calgui esperar a un nou demà.

Nosé que em dic, és impossible, mai es fixaria en mi.

Transicions (Divagacions IV)

Transicions (Divagacions IV)

Els cels clamen avui el teu nom, llum i foc arrassen els negres núvols. Cauen els àngels, consumint-se en flames negres, l'enveja, el rencor, la ira neixen als seus pits. I ploren llàgrimes de sang, com les meves...
És el principi del fi, el cicle s'està tancant i et toca morir. No hi ha sortida, no veus que no vas entrar?

T'arrencaré les ales com vas fer-me, amb les dents, lentament. Vull que pateixis, vull que vegi's l'apocalipsis de les ànimes, la tardor dels cors.
S'han acabat els poemes, ans no les paraules carregades de sentiment, amb cada paraula que escrigui t'obriré un nou tall, i després, et banyaré en sal. Cridaràs el meu nom en va, jo fa temps que no estic, però tu estaràs, creu-me que ho estaràs.
Bé i mal, què importa, ara el meu llit està farcit de les teves plomes, i tu estàs farcida de buit. Acabaràs com Esperança, dissecada a la sala d'estar dels que no hi som, decorant les parets que tanquen la foscor del meu ésser.

De res serveix buscar el sol o les estrelles, avui ploren cendres els astres, ens morim tots companya.
I si creus que en el fons del meu cor encara queda llum, estàs ben equivocada, doncs com un forat negre devoro la llum i l'extingeixo, i m'enfosqueixo, més i més...
Ombra del passat, etern fugitiu del present, escric amb la ploma de l'etern patiment sobre el llibre del temps.

Veniu a mi i destrosseu-me...un dia més...


Transicions (Divagacions I)
Transicions (Divagacions II)
Transicions (Divagacions III)

Transicions (Divagacions III)

Transicions (Divagacions III)

Porto hores devorant la meva intel·ligència, necessito saber la resposta, el com i el per què. Vull conèixer tota la realitat, les dues cares de la moneda, no només aquesta simple aparença. Vull arribar a l'estat de seminconsciència, el punt crític entre la consciència i la inconsciència. L'estat de divagació total, l'alliberament de la ment.

Vull veure'ls, sé que són a l'altra pla, han de ser-hi! Però tinc por, i sinó puc tornar enrera? I si no aconsegueixo dominar la meva ment i ella em devora a mi? Pot èsser un suicidi mental. Tinc arrels a la realitat present, però l'assoliment de la creació mental pot comportar una pèrdua de la noció del temps i l'espai i quedar tancat dins meu. Quan creui l'umbral no hi haurà marxa enrera. A l'altra banda m'espera l'eterna felicitat i potser l'eternitat... Qui sap? Els bojos són els escollits, desafiarem les regles de joc.

No veieu que sou cecs?! Haig de veure amb els ulls tancats, haig de dormir estant despert, haig de debilitar la meva capacitat de raonament, és la única sortida. Quan es trenqui el mirall, veurem el que s'amagava al seu darrera. Veurem l'altra forma d'existència. El tantra mental.

I per què sento por? Por a mi mateix, a perdre el poc seny que em queda, a que sigui ella la que em controli a mi. No puc assassinar la consciència, la necessito per dominar a la inconsciència. Necessito les dues per navegar sobre el precipici on s'uneixen les realitats. El vèrtex dimensional. Induïrem aquest estat, sé que podrem tard o d'hora, què importa? Un cop traspassada la porta no caldrà preocupar-nos del temps, de res...

Els sentiments han de quedar-se enrera, el cor ha de fer-se de pedra i la ment, totalment en blanc. Llavors la gènesis mental serà possible, i la dissolució de velles sensacions i sentiments esdevindrà conseqüentment. Serà l'apocalipsis de la meva persona i el renèixer de la veritat, La mort és una altra transició, la ment està per sobre de tot, i l'haig de dominar, al preu que sigui. Res que ja sigui mort pot morir.

Tard o d'hora em reuniré amb ells, llavors, la foscor absoluta. ELLS.
Aïllarem les variables i l'equació que ens dona sentit quedarà resolta.
Ja falta poc.


Transicions (Divagacions I)
Transicions (Divagacions II)

L'alzina

L’alzina

Arribàvem sempre al vespre
i malgrat tot, que d’hora que era.
Per què no ens vas esperar,
un últim cop?

Recordo els matins al parc,
aquells que sempre eren càlids,
eren matins de joia i alegria,
les hores passaven i jo no ho notava.

Aquelles fulles de tardor
que conreaven primaveres
aviat van fer crèixer les llavors
que en el meu cor havies plantat.

Eres una alzina alta i orgullosa
desafiant l’hivern del temps
i el vent s’atansà a les teves branques
violentament, cruelment,
el crepuscle estava proper.

I jo no ho notava,
no ho volia veure,
però el teu somriure
cada cop estava més absent.
Marxaves lentament,
amb el caminar nocturn del bosc.

I quan la cruel destral et malferir finalment,
les estelles em foradaran el pit, els pulmons.
No vam ser capaços d’enganyar el llenyataire,
ni tan sols, d’enganyar-nos a nosaltres.

Avui, encara recordo el fatídic dia,
aquell en el que vam arribar com sempre, de nit.
Aquella nit va ser real.

Però ja no ploro,
em vas ensenyar bé
i l’amor que sento per tu
és més gran del que era ahir,
perquè avui també es un d’aquells matins
i en el record, avui vius també.

David González

Llumins

Llumins

Nina de porcellana
blanca com la pols,
del nas a la boca.

Cada nit és dissabte,
dissabte de beure,
de perdre.

[I entre pastilla i pastilla
sóc vostra, sóc seva.]

Em moro entre glops,
glops de tristesa,
d’impotència.

Futur?
Fumem-nos’el.
Guanyar?
Vaig perduda.

Fulla de tardor
pintada de primavera,
escombrada per el vent.

Estrelles de neó brillen avui,
brillen unes hores
i moren.

[I entre pastilla i pastilla
sóc vostra, sóc seva.]

Ja era morta abans,
ara gaudim la transició.
... Les llàgrimes ens les beurem.

[...............................]
[...........................]
[....................]
...
...
..
.
No ploris ara,
jo ja no era jo
i tu ho sabies.

David González

Transicions (Divagacions II)

Transicions (Divagacions II)

Una nit més jo i el meu teclat ens estirem amb la foscor, i plegats, calem foc a les estrelles. Estem farts de somiar, o més ben dit, farts de despertar. No ens volem cremar, per això, les cremaren nosaltres a elles. Al cap i a la fi només són una mica d'alcohol barrejat amb el fum dels somnis, aquell que de mica en mica forada els nostres pulmons, fent que cada cop ens costi més respirar, respir....

S'il·lumina la nit quan et comences a cremar i jo, somric. Avui no aconseguiràs res de mi, ni tan sols jo ho aconseguiré de tu. Som només dos extranys, reunits entorn un foc. L'amistat ja és a la llenya.

- Saps, et veig només com un amic.
- Silenci, necessito més llenya, el foc s'està apagant.
- Són boniques les estrelles, oi? Només va ser una fantasia.
- Les estrelles són els teus ulls, per això cremen intensament.
- No t'oblidaré.
- Qui ets?


I avui com ahir aixeco els ulls al cel, intentant trobarla resposta en la negra nit, lògicament no trobo res, excepte la foscor, aquesta foscor que tant m'agrada. Almenys, ells ja no són aqui. Almenys, tu ja no ets aqui.
On ets? Ho saps? T'has perdut en la immensitat de la teva pròpia confusió, creies que et coneixies. No parlaves tant de lluitar per allò que desitjaves? I ara, desitges tot allò que repudiaves... No veus res, ni la llum ni la foscor, t'has quedat a mig camí del bé i del mal. Vas dubtar massa.

Però tu només ets una de les fragances de la tardor, perquè certament, el perfum de la mort té més matissos que el teu. El que ens espera...
Ara si, ara ja venen. Sembla que els corbs els acompanyen aquesta vegada. Crec que volen els meus ulls. No vull que siguin grocs com els seus, per això millor me'ls cosiré amb una mica de la pell que li sobra al meu truculent cor. Així està bé, gairebé semblen els teus ulls.

No entren? La finestra avui està tancada, potser demà. Probablement el foc ja s'hagi extingit llavors. No queda massa llenya.
Saps? et veig, et sento, et ploro. Ets aquí, puc notar-te, et mors dins meu. A cada instant, em sento més viu.

Odi? Amor? Res d'això. Sempre hem estat més profunds. Vam arrelar en la foscor dels nostres cors i allà hem crescut, sempre sota la càlida llum de la lluna. Sempre vam saber que només hi hauria lloc pel dolor. Per això no ens afecta.

Cendres...sols veig cendres ja.
Demà serà un nou dia i tu, un record que borrós, es perdrà dins del cor de qui va calar foc a la nit, de qui va posar nom a la mort.

La mort, sempre va tenir nom de dona.


Transicions (Divagacions I)

Dos poemes més

Maleït deler...

Flagrant anhel
en joia ardent.

Batecs de goig
que tornen toix

Maleït sigui el cel,
profundes ses arrels.

Fugaç pit roig
creuant un boix

Estels de mel
ballant al vent.

Maleït sigui el boig,
amagant estar coix.

Maleït sigui...

David González


Això són

Són ninots descosits
amagats en la pols,
llibres que no llegits
ploren ocults tot sols.

Sentiments que baldats
fendeixen l'esperit,
amb els cors encastats
d'aquells que venen nits.

Això són...
Això seran...

Són coloms portant dol
en becs de sang tenyits,
laments llevant el vol
no acaben fugint.

Sensacions oblidades
de quan teníem vint,
escenes esquerdades
on tot era enginy.

Això són...
Això seran...

Són somnis que desperts
ens omplen de bocins,
vidres de cors inerts
que s'enclaven endins

Pensaments que surant
sobre un mar confús,
sota ones distants
perden el nord, el sud.

Això són...
Això seran...

Són tot això i més
per no ser el que és.

David González

Transicions (Divagacions I)

Transicions (Divagacions I)

La nit té com una màgia especial, no trobeu? És en aquests moments de foscor quan el meu cor més sent, és com si revisqués a les nits. Curiós.
La nit m'agrada, em fa sentir viu tota aquesta fragança a mort. Tradicionalment la nit sempre s'ha associat amb el dolor, la por, la mort... I no deixa de sobtar que jo l'associi a la vida. A la meva vida en concret.

La meva vida és fosca? És carent de llum? O jo l'eclipso i m'enfosqueixo a mi mateix? No ho sé del tot, però francament, m'agrada la negativitat.
No sentiu aquest perfum? Aquesta olor a sentiments descomposant-se? Potser avui encara arribi a temps a tastar alguna part de mi.
Ells estan aquí. M'adono que estic semiinconscient.
Ells ho veuen tot, sempre observen tot el que fem, tot el que sentim... Són millors, més perfectes, capten coses que nosaltres només podem intuïr.
Ulls grocs sense parpelles. No un, ni dos, sinó molts.
El miro fixament i em somriu, no li puc tornar. Estic esquerdat.
Un nom m'està corroent l'ànima, com si fos àcid lentament em dissol. Dintre de poc jo seré tan sols un nom també. Oblidat.

Baixo les cortines i baixa la nit. Avui les estrelles són penes sagnant alcohol. Necessito uns llumins.
La divagació és l'estat més sublim de l'ésser humà, n'extreu el karma, la poesia. Estic més enllà del patiment, per això l'anhelo.
I t'anhelo dolça nit. Per saltar de somni en somni i amagar-me sota els estels fugaços que llança el meu cor.
La meva vida serà curta, ans llarga serà la meva mort.

No...Ells.
Els sento, però no diuen res. De fet sempre callen. Només miren.
Són reals, almenys tant reals com ho som tu i jo.
Avui...o ahir? Estic atrapat en una nit lovecraftniana.
I tal figura retòrica em repeteixo, em distorsiono i em perdo en la infinitat de la meva significància...o insignificància?
Poesia, divagar és escriure poesia, sentir és senzillament poesia. Sóc el poeta de la desgracia. I tu, la musa de la rencança.

Quant més moriré? I divagar? Vull divagar i morir nit rera nit, així em sento una mica més viu i alhora mort.

Oh! Ja han mutat, les mans. Quins munyons tan agradables! M'encanta la suavitat de la pell. Però fins que el cor no sigui també munyó, jo, seguiré escribint.
Piquen a la porta. Està tancada, però ells piquen des de dins.
Teniu por? Sentiu angoixa? Desesperació? Això és perquè no els veieu observant-vos a cada instant, calculant cada acció que realitzeu, respirant al compàs dels vostres cors. Algun dia obrireu els ulls i deixareu de veure. Llavors, quan en la vostra ceguesa capteu els seus ulls grocs, llavors sentireu l'autenticitat. Autènticament morts.
Només ells viuen. I ho fan s costa de la vostra continua putrefacció.
Però és tard, i tenen gana, es hora de tornar a les ombres. M'obriré en canal i seré normal.
Aquesta nit, és una més.
Em sento autèntic.

Per què brillen les estrelles?

Per què brillen les estrelles?

Per què brillen les estrelles?
Tan llunyanes, tan distants,
coronen somnis, desitjos,
encadenant passions.

Per què al meu cel sempre hi ha lluna nova?
Tan fosc, tan apagat,
corona angoixa, desilusions,
encadenant sentiments.

I tu de constel·lació en constel·lació,
estació rera estació, sempre present.
I jo de somni en somni,
dia rera dia, sempre passat.

Ploren els astres
i l'espai, trist, és contrau.
Ens apropem, i llavors: expansió.

Tot en nosaltres ha de ser un no ser?
Impossible és possible.
Massa lluny, massa distant.

Per què brillen les estrelles?
Tan llunyanes, tan distants,
coronen somnis, desitjos,
encadenant sentiments.

Per què sols veig fredes roques?
Tan esquerdades, tan antigues,
coronen malenconia, amargor,
encadenant tristesa.

I tu, inesgotable, dançant i ballant
en una eterna primavera.
I jo, insaciable, devorant i desgarrant
en una voraç tardor.

Ploren els astres
i l'espai, trist, és contrau.
Ens apropem, i llavors: expansió.

Brillen les estrelles
al morir el temps,
tu i jo roses sepulcrals.
Fi de l'expansió.

David González Roldán