"Sense gelos l'amor no és amor". Avui m'han deixat caure aquesta frase i reflexiono, quanta veritat i quanta mentida conté aquesta sentència? Darrera de l'amor hi han inevitablement els gelos? És l'amor egoista per naturalesa?
Reflexiono i no aconsegueixo arribar enlloc. Talment he sentit gelos al estimar, però aquests són conseqüència o causa d'aquest? Fins a quin punt estan relacionats aquests termes? Crec que l'afirmació és prou contundent com per ser falsa i que tantmateix, conté una veritat dura i intrínseca.
El cert és, que depèn del que entenguem per amor i del subjecte que és víctima o presa d'aquest erràtic sentiment. Crec que podem distingir entre varis tipus d'amors, els egoistes i els no egoistes. Parlant sempre en general, els segons equivaldrien al amor als pares, la família i als amics, entre d'altres. Malgrat, aquests també poden esdevenir egoistes (queda patent que un factor clau és el subjecte). Els egoistes són fruit de la societat, la cultura i la història. Seria el típic amor de parella, on cada individu representa que s'ha d'entregar a l'altra. Al ser voluntari l'entrega d'hom a un altra individu, un podria pensar que això no sols no és egoista, sinó que és generós. Desenganyem-nos això té una contrapartida: necessitem que l'altra ens sigui recíproc en aquesta entrega, sempre parlant en general. Generositat? Més aviat sembla una transacció mercantil, donem a canvi de rebre i sinó rebem ens sentim ultrajats, no valorats i despreciats. Llavors esdevenen els gelos, ja que nosaltres no sols volem ser l'eix central de la vida d'algú altra, sinó que volem ser els únics destinataris del seu amor. Egoisme en el seu estat més pur.
Evitable? Potser si, tot i que jo no sé com. El que si que sé és que no hi ha amor més pur i autèntic com el que donem i rebem dels nostres amics. L'amistat esdevé per mi el pilar de l'amor. La resta de pilars, no són més que deformacions d'aquest, que necessaris per sostenir la cúpula de la vida, poden esdevenir en nius de sentiments oposats, transfigurant el temple i dotant-lo d'una aparença contradictòria.
No cal envejar per estimar, ni estimar per envejar. L'amor neix d'ell mateix i punt, almenys l'amor purament. Gelos? No gràcies.
5 comentaris:
Mmm hem d saber separar l'enveja i els gelos, són coses mlt diferents...dns j crec k ls gelos n són res més k un simptoma d'estimar ;)
No crec k els gelos i estimar algú tinguin absolutament res a veure
Els gelos són una puta merda, ni símptomes ni polles. Són una putada, l'amor no sempre és bonic i ple de floretes i papallones, també pot ser una porqueria recargolada i corrosiva.
Els gelos et fan bullir el cap i el pit, et fan estar tens, mirant qualsevol cosa, pensant pensant pensant!!! -i què està pensant ella (ell)? pensa amb l'altre-. Els gelos et fan sentir insignificant, per sota de tots, et fan dir estupideses a l'altra persona, buscant una paraula, una frase que digui... tu ets millor, no et preocupis.
No deixes de buscar ser el més important per l'altra, no pots, t'adones que és patètic i increïblement poc noble el que fas, però no pots deixar de fer-ho. S'envà la raó, no importa. Intentaràs posar-la gelosa tu, aviam si així, torna a pensar només en tu.
Que explícit, Guillem xD
Your are Nice. And so is your site! Maybe you need some more pictures. Will return in the near future.
»
Publica un comentari a l'entrada