Sempre he estat una persona passional, una persona de sentiments desbocats que cabalquen cap un extasis d'emocions, un amant de l'amor. Però avui puc dir que no m'he enamorat de l'amor, és l'amor qui s'ha enamorat de mi.
Qui m'ho diria que l'amor tindria nom de noia i tindria una mirada penetrant, una mirada carregada d'estrelles que brillen amb intensitat en la foscor dels seus ulls.
Qui em diria que estaria disposat a renunciar a tot no per un somni adolescent, sinó per haver trobat allò que sense saber-ho estava buscant, la persona capaç d'omplir-me en tots els sentits. Algú a qui admirar a més d'estimar, algú a qui no podré oblidar, mai.
No necessito esperar, no necessito analitzar ni meditar, sé el que sento, i sé que tu saps el que sents, i els dos sabem què estem perduts en un amor que ens ofega, doncs sense saber-ho hem trobat a qui ens completa.
Em sento enamorat, feliç i afortunat.
No crec en el destí, però ell ha cregut en nosaltres.
2 comentaris:
Tard o d'hora, tothom troba el que es mereix!
M'encanta veure't així :D
MOltes Felicitats!!!! :***
Tot és fosc.
El món és terriblement infinit.
Jo. Jo asseguda, mirant les estrelles i desitjant que algú les vegi reflectides en els meus ulls. Una nena, petita, vulnerable, esperant, asseguda. Per sempre? Sempre espera la nena? Sempre mira els estels la nena? Què espera la nena…?
Tu. Tu assegut, mirant les estrelles i desitjant veure-les reflectides en els ulls d’algú. Un nen, petit, vulnerable, estimant, l’impossible. Per sempre? Sempre estima el nen? Sempre mira els estels el nen? A qui estima el nen…?
Ja res és fosc.
Tot és llum.
Per fi ha arribat la finitud al món.
Els nens s’han trobat.
T'estimo
Publica un comentari a l'entrada