Diuen que...

Diuen que...

Diuen que sortia amb la lluna,
que tot era melanconia.
Sovint amb el mar es confonia.

Com onades perdudes
en un mar de nostàlgia
eren els seus petons.

Quan tot era dolça ambrosia,
llogats eren tots els seus somriures.
Diuen que d'amor ja es sofria.

Com el vent del vespre
agitant els records del dia
jugaven les seves mans.

Diuen que a tots els sotmetia,
que de carmí els llençols tenyia.
I de nom es posà Ilusió.