Sents al seient una extranya sensació, la de saber-se perdut enmig de la foscor. La carretera gira al voltant teu i et preguntes cap a on giraràs el volant. Llums a la foscor, errants de la nit que busquen el consol. Et sents tan buit els diumenges a la nit. Caus en estat d'inconsciència essent conscient. És l'estat de divagació quan la ment està més oberta a les transicions. Del negre de la nit entreveus els colors del matí. Espirals a la carretera; et reflexes allà on mires.
Estàs tan sol. Són aquestes nits, les nits d'inconsciència. Entens les coses, o creus entendre-les, però el que es segur es que et perds dins teu. Miralls contraposats et guien, en l'infinit resta la clau per entendre el canvi perpetu, la paradoxa del funcionament del cosmos. Soletat en causa i efecte o la foscor dels diumenges a la nit. No importa, no realment. Obert, estàs obert a tot.
El volant gira, ja es carent de sentit la direcció, et guia l'instint, un instint de supervivència superior a la consciència. Devores els trams i a cada quilometre et sents més buit. Estàs afamat de vida. Tan afamat que t'has menjat el propi seny. Inici i final es confonen, no entens quin trajecte segueixes, sols condueixes perquè no saps fer res més. Busques el consol en el teu cementiri interior, creus trobar la llosa que amaga la resposta. Però sols trobes noms oblidats i el teu cos inert allà on abans buscaves. Mort, quan feia que no te n'adonaves ?
Un diumenge a la nit més, conduint cap a qui sap què. És aquest el moment de la transició. I divagues, rememorant els corbs, els d'ulls vermells que saps que t'esperen al balcó de l'habitació gris. I penses: la carretera no es el camí, és el destí.
Estàs tan sol. Són aquestes nits, les nits d'inconsciència. Entens les coses, o creus entendre-les, però el que es segur es que et perds dins teu. Miralls contraposats et guien, en l'infinit resta la clau per entendre el canvi perpetu, la paradoxa del funcionament del cosmos. Soletat en causa i efecte o la foscor dels diumenges a la nit. No importa, no realment. Obert, estàs obert a tot.
El volant gira, ja es carent de sentit la direcció, et guia l'instint, un instint de supervivència superior a la consciència. Devores els trams i a cada quilometre et sents més buit. Estàs afamat de vida. Tan afamat que t'has menjat el propi seny. Inici i final es confonen, no entens quin trajecte segueixes, sols condueixes perquè no saps fer res més. Busques el consol en el teu cementiri interior, creus trobar la llosa que amaga la resposta. Però sols trobes noms oblidats i el teu cos inert allà on abans buscaves. Mort, quan feia que no te n'adonaves ?
Un diumenge a la nit més, conduint cap a qui sap què. És aquest el moment de la transició. I divagues, rememorant els corbs, els d'ulls vermells que saps que t'esperen al balcó de l'habitació gris. I penses: la carretera no es el camí, és el destí.
Transicions (Divagacions VII)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada