Avui és un altra d'aquells matins grisos, el típic dia en què et lleves i et sembla està en algun record llunyà. No saps per què, però et sents terriblement trist, malenconiós, amb desaire. Potser el color de cendre del cel, o el silenci que l'envolta. El cert és que tens ganes de plorar sense motiu aparent.
I plores, fins que se t'inflen els ulls i et quedes sense llàgrimes, és llavors quan t'adones de la futilitat de tot. Quin sentit té? Saps que alguna cosa està fallant, però no la veus, et desesperes, t'afogues. No entens perquè un cel gris ha provocat tanta tristesa en el teu interior, com és possible que una cosa tant aparentment súbtil hagi socavat tots els teus esforços per ser feliç.
Ja ploraves abans de que el cel fos gris, però la llum d'altres dies t'enlluernava cegant-te el seny. Ara, no obstant ha aparegut davant teu la crua realitat, la tristesa interior, els fantasmes als que tant tems. I per molt que avanci el temps, el dia continua essent gris. És possible que el cel tan sols sigui un mirall.
I el dia passa darrera la meva finestra, l'habitació s'enfosqueix i jo aquí, contemplant el dia gris,a l'espera d'un sol que no sortirà ja avui. Trobo tant a faltar aquella escalfor a la meva vida...
Però és tard i ja toca baixar les persianes, potser la nit tingui més color...potser...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada