Els sentiments són necessaris? És possible viure sense ells? És més, no seria desitjable viure sense ells?
Avui penso que si, que seria millor no sentir res, absolutament res. Potser per això m'atrau la mort, doncs significa l'éssencia de la res, del no ser, és la paradoxa de la vida, sentir per no sentir. I no obstant, ens arrelem a la vida, al dolor i a l'alegria, ens anem balancejant sobre una corda suspesa enmig del cel, fins a caure. Perquè no podem trobar l'equilibri? Jo penso que l'equilibri es el deixar de sentir, morir.
La vida està carent de sentint en tant que és sentiment, circula sobre una irracionalitat que ens porta a (i si em permeteu la contradicció que presenta aquesta redundància) sentir sensacions i sentiments extrems i oposats que destrossen la pau del nostre interior, negant-nos assolir el nirvana mental. Així doncs entenc que els sentiments representen un element que ens nega realitzar-nos, ens contrau el pensament, i ens lliga a la vida. En conseqüència temem a la llibertat, a la gran veritat que presenta la mort: res no té sentit fins que no acaba.
Creieu que estic malament oi? Us equivoqueu, els malalts sou vosaltres amb els vostre amor a les cadenes, amb el vostre pensament modelitzat al més pur estil Holywood. Veieu un Hamlet en mi? Hamlet era la racionalitat fet personatge (tot i que en certes escenes presentés un aire més humà (irracional) fruit de les conviccions de Shakespeare), per això tots el veien com un boig.
El sentiment nega la pau, que no la felicitat. Però la felicitat és efímera. Escollir mai és fàcil, i menys quan et jugues el ser per no ser, o el deixar de ser perquè deixi de no tenir sentit el ser.
Què he escollit? Importa més el què no he escollit.
Entre l'amor ,el dolor i el buit, escullo sentir les tres coses alhora.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada