I en el laberint ballarem entre ortigues

I en el laberint ballarem entre ortigues

I en el si del laberint es troben les portes tancades, portes que no porten enlloc, s'obren al buit d'aquells qui es perden al no trobar-se. Entre matolls secs i arbres cremats, divaguen buscant la sortida, oblidant que mai varen entrar i que per tant mai en sortiran. Somnis són, somnis seràn, perquè perduts van i perduts aniràn.
I cauen paraules d'aquest cel de terra, enfangant els ulls d'aquells que busquen estrelles enmig del pantà, buscant la llum que resideix dins seu i que els perd dins el laberint. Aquesta llum que irònicament se'ls empassa inexorablement cap un destí sarcàstic representat per la foscor de la pròpia llum, el destí de la contracció dels sentiments.

És allà, on els cors sagnen rimes consonants...o asonants, tot depèn de la consonància d'una vida, viscuda al son dels tambors del consum, que els consumeix.
És allà, on ens trobarem i plorarem. Plorarem perquè ens vam perdre en retrobar-nos altra cop, tu i jo perduts al laberint, enmig de portes que s'obren i es tanquen, encerclant unes vides que mai creuaran els preciats ponts.
Ponts que tu i jo vam esfondrar.

Entre la desolació de la perdició broten roses, vermelles i negres, perquè no oblidem un passat present, que ens devora, ens absorveix, i ens fulmina. Però no ens punxarem hipocresia aquest cop, serem nosaltres qui clavem espines a les roses. Que recordin qui som i qui serem. El passat plorarà el nostre futur. Mentre ballem amb els peus nuus sobre els vidres dels nostres cors trencats, que volem sentir el seu sentiment, el seu dolor i la seva passió.

I ja cau la nit, i el laberint s'amaga i jo...altra cop sol, en aquesta immensitat, perdut sense parets, sense sortides ni entrades, perdut en la res de no ser res.
Entre cendres, entre cendres....