L'alzina

L’alzina

Arribàvem sempre al vespre
i malgrat tot, que d’hora que era.
Per què no ens vas esperar,
un últim cop?

Recordo els matins al parc,
aquells que sempre eren càlids,
eren matins de joia i alegria,
les hores passaven i jo no ho notava.

Aquelles fulles de tardor
que conreaven primaveres
aviat van fer crèixer les llavors
que en el meu cor havies plantat.

Eres una alzina alta i orgullosa
desafiant l’hivern del temps
i el vent s’atansà a les teves branques
violentament, cruelment,
el crepuscle estava proper.

I jo no ho notava,
no ho volia veure,
però el teu somriure
cada cop estava més absent.
Marxaves lentament,
amb el caminar nocturn del bosc.

I quan la cruel destral et malferir finalment,
les estelles em foradaran el pit, els pulmons.
No vam ser capaços d’enganyar el llenyataire,
ni tan sols, d’enganyar-nos a nosaltres.

Avui, encara recordo el fatídic dia,
aquell en el que vam arribar com sempre, de nit.
Aquella nit va ser real.

Però ja no ploro,
em vas ensenyar bé
i l’amor que sento per tu
és més gran del que era ahir,
perquè avui també es un d’aquells matins
i en el record, avui vius també.

David González