Sentiment del dimoni

Sentiment del dimoni

Tinc ganes de plorar, tinc ganes de riure, i de fer les dues coses alhora. Serà que m'estic tornant boig? No m'entenc, per què renuncio sempre a lluitar per allò que desitjo? Sé què és inaccessible, i que no la mereixo però... M'ha enlluernat tant! Em cega com mai m'havien cegat, i no puc ni tan sols intentar-ho...
Ja sé que no és just desitjar el sol, però quina culpa en tinc jo si el sol ha baixat al meu món, si es passeja per la cambra del meu cor socarrimant-me l'ànima a foc lent. Sóc culpable potser de que la perfecció resideixi en la seva puresa? Ni tan sols sóc culpable d'haver gravat els seus ulls al sostre del meu llit.

Em pesa el cor...em pesa tant...t'odio perquè t'estimo, perquè no tinc opcions que no passin més que per estimar-te en silenci, t'estimo perquè ets tot el que sempre he desitjat, t'estimo perquè ets un cel, i no només una estrella.

Al final si que he pogut oblidar i perdonar, ara que ja no sentia ni rancor, ni dolor, ni amargor ha sorgit l'amor, m'he tornat a enamorar finalment després de tots aquests anys. Sembla que hagi passat tota una eternitat. No cometré els errors del passat, no aquest cop.

Potser...no, potser sona massa distant. Demà,...si, millor demà, sembla més proper, més pròxim, gairebé em crec el que escric. Demà m'estimaràs? Encara que només sigui per un dia, necessito tenir-te a prop meu, després ja em podré oblidar del temps i potser no calgui esperar a un nou demà.

Nosé que em dic, és impossible, mai es fixaria en mi.